Falten ous

Vés a saber per què, l’altre dia em passava pel cap que podríem menjar més ous, per aquests verals. Tampoc massa. En res, massa, com deien els clàssics grecs i el clàssic Pla, citant-los. Però és que sovint oblidem que un modest parell d’ous et poden treure d’un atzucac. I a cap preu! Quan vosaltres encara no havíeu nascut, jo feia crítica de restaurants aquí, a la meva dreta, i en un destacat demanava als xefs quin era el plat que els agradava més. Sabeu quin guanyava per golejada, a molta distància del segon? Sabeu quina era la resposta més sovintejada entre tots aquells semidéus de la creativitat? Doncs els ous ferrats amb patates rosses (que és com en dèiem abans dels actuals ous ferrats amb patates fregides). I és que mira que n’arriben a ser de bons, en la seva aparent simplicitat! També els ous a baixa temperatura, la versió gastromolecular – certament, més afinada– dels antics ous passats per aigua. La gràcia rau a controlar la calor per deixar el rovell cremós. Segons alguns, un rovell escalfat fins que esdevingui cremós però no quallat és la millor salsa imaginable. També els ous remenats busquen fer una crema de rovell i clara. Hi ha qui els acaba amb uns daus de mantega per augmentar-ne la cremositat, o bé els afegeix un raig de crema de llet –potser no cal, si els ous són de categoria–. Amb sal i pebre acabat de moldre ja funcionen, però, per guarnir-los, s’hi adiuen bolets, formatge fonedor, botifarra esparracada, cues de gamba pelades i espàrrecs verds, si fos el temps. Les truites també han de quedar bavoses, per anar bé. Que en tallar-les amb la forquilla, s’escoli lentament el dens interior farcit de res o de qualsevol cosa: llegums, verdures, hortalisses, bacallà, embotits...