Junts contra la tirania
ANTOINE FUQUA (‘TRAINING DAY’) ÉS UN DELS DIRECTORS QUE FILMEN MILLOR L’ACCIÓ AL HOLLYWOOD ACTUAL I CONVERTEIX EL REMAKE D’‘ELS SET MAGNÍFICS’ EN UN BLOCKBUSTER EN MAJÚSCULES
Partint del fet que de remakes se n’han fet tota la vida –recordem Hitchcock o Hawks–, i que els seus responsables diuen que ho fan perquè els espectadors d’avui vegin una actualització d’aquella història passada, la qüestió seria quin és el criteri per dirimir quines pel·lícules són susceptibles de tenir una nova versió, quines haurien de ser intocables, quan el remake és necessari i si, un cop vist, és digne del seu precedent. Aquí cadascú és lliure de pensar i dir-hi la seva. Però, per no marxar gaire lluny en el temps, em limitaré a dos exemples recents. El primer, el de Ben-Hur, una castanya somalla de dimensions èpiques que no arriba ni a la sola de les sabates al film de William Wyler. Innecessària? Sí. Dolenta? També. Dos adjectius que no es poden aplicar a Los siete magníficos que ara ens ocupa.
Més que una simple còpia
I per què? En primer lloc, perquè cal recordar que l’esplèndid film de John Sturges ja era un remake que traslladava l’argument del film de Kurosawa a la iconografia del western. A més, aquesta nova versió, escrita per Nic Pizzolato ( True Detective) i Richard Wenk ( The Equalizer), no es limita a copiar l’esquelet argumental, que es pot resumir en poques paraules: set homes són reclutats per defensar un poble de l’assetjament d’uns dolents. I els canvis que aporta se li posen molt bé: aquí no són pobres mexicans, sinó ciutadans dels Estats Units a qui volen expulsar de les seves terres.
Fuqua el virtuós
També és important el carisma que desprenen les seves es- trelles, tenint en compte d’on venim –Yul Brynner, Steve McQueen, Charles Bronson, James Coburn, Robert Vaughn i Eli Wallach–. A més de fer-nos veure que s’ho van passar pipa rodant-la, Denzel Washington, Ethan Hawke i, sobretot, uns incommensurables Vincent D’Onofrio i Chris Pratt saben defensar molt bé els seus perso- natges. I sobretot és important la presència rere les càmeres d’Antoine Fuqua, un dels directors que saben rodar millor l’acció al Hollywood actual. De fet, Rey Arturo ja era un remake emmascarat de Los siete magníficos, però ambientat en una època encara més pretèrita, canviant pistoles per espases.
Així, doncs, a les seves mans, el que hauria de ser un western (que ho és perquè respecta els codis del gènere) és un blockbuster en majúscules: només cal fer una ullada al primer tiroteig i la seqüència final, l’exemple perfecte de com s’ha de filmar una pel·lícula com aquesta en els temps que corren.
Fins i tot se li pot perdonar que vulgui seduir els màxims segments d’espectadors possibles, amb aquesta multiculturalitat, o amb la presència d’una dona amb caràcter per tenir al seu costat el públic femení, que acostuma a fugir d’aquesta mena de propostes.
I, per acabar-ho d’adobar, pel que fa a la lectura actual que se’n pot extreure, no podem deixar de pensar que de personatges com el que interpreta Peter Sarsgaard el nostre present n’està ple. Només que han canviat les pistoles per maneres de matar més lentes: la ignorància i l’oblit.