La pitjor cantant del món
MERYL STREEP ES POSA EN LA PELL D’UNA DONA SENSE CAP TALENT MUSICAL OBSESSIONADA A CONVERTIR-SE, TOT I LES SEVES LIMITACIONS EVIDENTS, EN UNA GRAN SOPRANO
Com arriba algú a convertir-se en un geni musical? És qüestió de talent innat o de pura transpiració? Un famós estudi estadístic dels anys noranta (que després es posaria en dubte) va concloure que qualsevol que estigui disposat a treballar dur 10.000 hores acabarà destacant en allò que es proposi. No obstant això, hi ha perso- nes, com la pobra Florence Foster Jenkins, a qui la naturalesa sembla haver negat aquesta possibilitat.
Jenkins va ser una dama de l’alta societat novaiorquesa obsessionada a convertir-se en una diva de l’òpera que va suplir l’evident falta de veu (i d’oïda) amb un entusiasme irreductible. La seva peculiar biografia ja es va portar al cinema a la reivindicable Madame Margueri- te (2015), dirigida per Xavier Giannoli i interpretada per Catherine Frot. Ara, el britànic Stephen Frears –que els últims temps ha demostrat una sensibilitat especial pels retrats de dones madures i més aviat excèntriques, com Mrs. Henderson, Philomena i la reina d’Anglaterra– ens lliura aquesta impecable comèdia dramàtica que es gaudeix com una sàtira social eficaç sense gaires sorpreses.
Un càsting de luxe
La veritable Jenkins estava més a prop de la voluntariosa cantant de karaoke que de la gran diva operística. La ironia és que el paper de l’artista fracassada l’interpreta ara una gran diva de la pantalla anomenada Meryl Streep. Envellida per al paper, Streep convenç en la seva entranyable versió d’aquesta dona de moral incombustible, encara que es queda a certa distància de la subtilitat irònica de Frot.
En el repartiment destaquen també Hugh Grant, oferint la seva millor versió com a marit i mànager de l’aspirant a soprano, i sobretot Simon Helberg, que treu partit a la seva comicitat en un registre molt diferent del que ens té acostumats a la sèrie The Big Bang Theory. Frears compleix amb ofici en aquesta reconstrucció de l’alta societat novaiorquesa de la primera meitat de segle, que, de passada, reflexiona sobre l’obsessió per l’èxit i la recerca de la felicitat; encara que és inevitable trobar a faltar els temps en què Frears despuntava com a brillant autor de films com La meva preciosa bugaderia (1985), uns temps que segurament ja no tornaran.