L’ÚLTIMA NIT DEL MÓN
Tu què faries si tinguessis clar que aquesta nit és l’última nit del món i que el demà ha deixat d’existir per a tothom? Certament, dedicar aquestes darreres hores nocturnes de la humanitat a revisar un grapat d’episodis (ja no hi ets a temps de veure’ls tots) de la mítica sèrie de Rod Serling ‘The Twilight Zone’, coneguda entre nosaltres com ‘La dimensió desconeguda’, seria, sens dubte, una molt bona opció. I no solament pel fet que el magnífic programa emès entre el 1959 i el 1964 suposa un dels fenòmens televisius més fascinants i influents de tots els temps, també perquè estaríem vivint una situació ben propera a les que vivien els protagonistes d’aquelles històries (recordeu que cada episodi n’explicava una de diferent), en les quals l’element inquietantment inversemblant s’escolava sempre a l’escenari més quotidià. La dimensió desconeguda, per penetrar en les vides de tothom, no necessita efectes especials ni monstres aterridors. En té prou amb una habitació blanca i es diria que gens amenaçadora com ara aquesta en què Llàtzer Garcia (‘La pols’, ‘Sota la ciutat’) situa els tres relats que formen el seu excel·lent homenatge a l’univers de Serling.
Uns guions molt ‘tunejats’ Per cert, si abans que s’acabi el món us poseu a revisar ‘The Twilight Zone’, no us molesteu a buscar els episodis basats en els guions de Bradbury, Beaumont i Matheson –tres mestres absoluts del gènere– en què s’ha inspirat en Llàtzer: no els trobareu enlloc. De fet, Garcia ha recorregut a dos guions mai filmats i a un tercer episodi alterat substancialment, a l’hora de demostrar-nos com de bé les petites dimensions de la FlyHard –una sala ben acostumada a albergar tota mena de fenòmens no gaire ‘normals’– s’ajusten perfectament a la capacitat de generar neguit demostrada per la sèrie. I, amb l’ajut d’un repartiment absolutament lliurat a la proposta, crea el clímax precís per fer-nos sentir que la normalitat no és res més que la màscara que es posen els nostres terrors més íntims. Sala Flyhard