Des de Xile

Escric això dins del cotxe de lloguer, aprofitant que no puc sortir perquè plou, mentre espero que el transbordador ens retorni a la part continental, després de passar un parell de dies voltant per Chiloé. He vingut per participar en el I Congreso Multidisciplinar de Patrimonio Alimentario en Chile. Volen que els expliqui els treballs que fem a la Fundació Alícia per potenciar la gastronomia local dinamitzant l’economia dels territoris i també com s’enfoca la qüestió del patrimoni alimentari des de la premsa. Però abans de començar el congrés a Santiago hem fet una escapada amb el Dr. Jesús Contreras –l’antropòleg que sap més coses sobre alimentació a casa nostra– fins a aquest meravellós arxipèlag i la preciosa província de llacs i volcans que té just a sobre, Llanquihue.

A Chiloé –que els espanyols van anomenar Nueva Galicia quan hi van arribar, al segle

hem vist molta natura, l’impressionant ritme de les marees, les esglésies de fusta declarades patrimoni de la humanitat per la UNESCO, els santuaris dels pingüins en illetes properes i la incommensurable força de l’oceà Pacífic. També hem tastat la menja més famosa de l’illa, el curanto, una combinació de marisc amb carn, salsitxa i pans de patata que, originàriament, es cou sota terra, com altres menges festives americanes. Hem menjat aquest mar i muntanya ancestral i el seu brou –en la versió de olla– al port d’Ancud, on va ancorar el Beagle el 1734 amb Charles Darwin a bord. Mireu, normalment no sóc gens mitòman, però reconec que amb el genial naturalista que va intuir el mecanisme de la selecció natural sempre faig una excepció. Saber que va recórrer Chiloé com ho hem fet ara nosaltres m’emociona.