Casa Leopoldo

A l’atzar agraeixo el do d’haver conegut gent extraordinària, però sempre m’ha interessat més el privilegi de la conversa que la selfie compartida, el contingut del llibre que la dedicatòria signada. Amb tots els respectes i cap pretensió, trobo senzillament que aquesta actitud és la raonable. Dit això, reconec que l’admiració que professo per alguns referents intel·lectuals, artístics o socials pot fer que em resultin atractius els espais i components del seu univers. Podeu acusar-me de fetitxisme o reconèixer amb mi que allò que sabem dels llocs, les coses i les persones ens ajuda a valorar-les. Un d’aquests referents principals és, sense cap dubte, Manuel Vázquez Montalbán. Ho és per a mi i crec que també per al país. Alguns dels seus assajos resulten imprescindibles per entendre’ns, i els personatges, històries i escenaris de la sèrie Carvalho ja formen part de la nostra cultura popular. Tot això per dir-vos que anar a menjar a Casa Leopoldo és també una visita cultural imprescindible. També, esclar, perquè sobretot és una ocasió excel·lent per tastar cuina catalana, aquest bé patrimonial tan important que, incomprensiblement, està infrarepresentat al nostre cap i casal. Mentre el món reacciona a la globalització alimentària amb una oferta de restauració que cada cop valora més el que és local, nosaltres continuem perdent llençols de la tradició popular pròpia. “Salvem els plats!”, deia el Manolo. Fem-ho anant al Leopoldo reviscut per Òscar Manresa i Romain Fornell a assaborir capipota amb cigrons, fideus a la cassola, arrossos, mandonguilles amb sípia i crema cremada. Anem-hi de part de Pepe Carvalho i brindem per Rosa Gil i per la caiguda del règim.