Rebuig invisible

Visitàvem, en un altre continent, un d’aquells paratges que ningú dubtaria d’incloure al catàleg de meravelles. Al lloc hi havia turistes estrangers, però, sobretot, visitants locals. En endinsar-nos en un pas entre cingleres, vam adonar-nos que el rierol que miraculosament l’havia aconseguit excavar durant mil·lennis era ple de deixalles de menjar, ampolles de plàstic i paperots. Era escandalós! Com podia ningú gosar llençar res en aquell entorn? Com es podia ser tan incívic? Vam deduir que aquella bona gent no era conscient de la bestiesa, que era un problema cultural, de falta d’educació; senzillament, no ho veien. Òbviament, vam pecar d’etnocentristes, perquè aquí som tant o més curts de vista. Llencem cada dia una quantitat de residus indecent, la trampa és que algú s’encarrega que l’endemà no hi siguin i ens sembla que el problema no existeix. Que no ens en vulguem adonar no soluciona en absolut el fet que malbaratem tants aliments, tant de vidre, tants plàstics, tant de paper, tanta aigua, tanta energia... I la solució no és el reciclatge, aquest és el mal menor. La solució és reduir i reutilitzar. Això ja ho sabem, però no ho volem veure. Si no calgués netejar les merdes de gos que deixen al carrer els amos incívics. Si tornéssim a omplir les ampolles com nosaltres fèiem abans i ara fan els països conscients. Si no compréssim més menjar del compte, cuinéssim més menjar del compte, mengéssim més menjar del compte i tot i així llencéssim més menjar del compte (perquè per anar bé no n’hauríem de llençar gens) aniríem molt millor. Si plou es faran bolets i els boscos s’ompliran de gent buscant-ne. Mirem de no emmerdar-los massa, si pot ser.