Los archivos del Pentágono uneix tres grans figures del cinema (Hanks, Streep, Spielberg) en un drama al voltant de la llibertat periodística.
MERYL STREEP I TOM HANKS ENCAPÇALEN EL REPARTIMENT DE LA NOVA OBRA MESTRA DE STEVEN SPIELBERG, TOTA UNA REIVINDICACIÓ DEL PERIODISME LLIURE I RIGORÓS
En temps en què per desgràcia la simplificació s’ha convertit en una norma, gran part dels que es dediquen a la informació i crítica cinematogràfica divideixen la carrera de Steven Spielberg en dos tipus de pel·lícules: les lúdiques, que són les que li acaben reportant fama i diners, i les serioses, les que li donen prestigi i premis. Ara, qui signa aquestes línies sempre ha contemplat la carrera d’uns dels millors directors de la història del cinema com un tot, on Spielberg dona, amb alguna excepció ( Always, Amistad i potser Hook), contínues lliçons del seu mestratge. Com fa també a Los archivos del
Pentágono, un prodigi destinat a convertir-se en un clàssic.
El triomf de la veritat
En aquesta ocasió torna a capbussar-se en la història del seu país, concretament la publicació per part de The New York Times i, sobretot,
The Washington Post dels documents secrets que durant tres dècades van amagar les diverses administracions sobre la Guerra del Vietnam. Així doncs, converteix, per primera vegada, el periodisme i els periodistes en el centre del relat, ja que fins ara només un personatge periodista (Tintín) s’havia convertit en protagonista d’un dels seus films. Aquí Katherine Graham, l’editora del Post, i el seu director, Ben Bradlee, són els caps visibles de la història, en la qual tots dos es veuen obligats a superar les seves diferències i posar-se en risc perquè triomfi la veritat. Perquè d’això parla la pel·lícula: de la veritat, el dret que tenen els ciutadans a conèixer-la, els entrebancs que hi posa el poder i els excessos que aquests són capaços de cometre per amagar-la, en aquest cas a través de la premsa, que hauria de poder informar de manera lliure. De fet, reveladora és una de les frases més contundents del film: “Els diaris ens devem als governats, no als governants”. Més clar que l’aigua.
Oportuna, no oportunista
Perquè aquesta és la segona pota sobre la qual es sustenta el film: la reivindicació del periodisme rigorós i lliure, signe total de salut democràtica, i de l’ofici de periodista, maltractat i injuriat en els temps que corren, els de les
fake news. Tant de bo aquesta obra mestra tingui l’efecte que en el seu moment van tenir la sèrie Lou Grant i, especialment, la germana gran del film de Spielberg, Tots els homes del president, a l’hora de despertar vocacions en el jovent. No en va, si tenim en compte l’estil, el discurs i l’epíleg, Los
archivos del Pentágono podria ser considerada la preqüela de l’obra mestra d’Alan J. Pakula. Amb la diferència que aquí s’atorga un paper fonamental a l’editora Katherine Graham, encarnada per una Meryl Streep insuperable. Amb què ja tenim la tercera pota: l’òptica femenina (la pel·lícula està dedicada a Nora Ephron).
I per acabar, la quarta pota, que no seria altra que els paral·lelismes entre el passat i el present, l’era Trump. Una pellícula oportuna, que no vol dir oportunista, sobre el que passa allà, però també el que ens toca més de prop, que reivindica alhora el cinema més clàssic i que potser no posseeix el pes emocional d’una pel·lícula com Spotlight, però que ho fa d’una manera extraordinàriament senzilla, com només un mestre amb l’ofici i la saviesa que donen els anys com Spielberg podria fer. Allò que, simplificant, dirien aquells, vindria a ser una obra mestra. Allà i aquí.
LOS ARCHIVOS DEL PENTÁGONO
DIR.: STEVEN SPIELBERG. GÈNERE: DRAMA. INTÈRPRETS: MERYL STREEP, TOM HANKS, SARAH PAULSON, BOB ODENKIRK, TRACY LETTS. PAÍS: EUA. ANY: 2017. DUR.: 121 MIN.