El Restaurant Rilke proposa una cuina catalana refinada i moderna, amb plats de mitges racions, en un pis de l’Eixample.
RAFAEL PEÑA I JAIME TEJEDOR TREBALLEN PLEGATS AL RILKE, UBICAT EN UN PIS DE L’EIXAMPLE
Piquem a l’intèrfon amb la sensació que, més que a un restaurant, demanem l’entrada a un speakeasy clandestí. Ens obren la porta sense dir res i, pujades les primeres escales, ens trobem davant d’un majestuós principal del carrer Mallorca. Com també passa amb l’Alkimia de Jordi Vilà, el Rilke intimida: no estem acostumats als llocs d’aire secret. Un cop dins, però, la familiaritat i la calidesa de l’espai i de l’equip ens guanya de mica en mica, fins al punt de fer-nos sentir que som a casa d’un bon amic, d’aquells que saben d’art i poesia. Inspirat en altres temps Ens expliquen que el nom de Rilke pretén evocar un món delicat que encaixa amb el local. Som a l’antic rebedor i menjador d’una finca senyorial de final del segle XIX que fins i tot conserva un pati amb estàtua inclosa. L’interiorisme, a càrrec de Yolanda Vilalta, combina colors verds i vermells amb vellut a les parets, cristalls de colors als sostres i làmpades de llum tènue. El passat també hi és present en elements històrics conservats, com ara part del mobiliari i de la vaixella dels anys vuitanta de l’antic restaurant que s’hi ubicava, el Beltxenea. Un local amb història que aposta per una cuina refinada i moderna, però sense estridències. I que està elaborada a quatre mans, les de Rafael Peña (assessorament) i Jaime Tejedor (en el dia a dia), un tàndem creatiu que combina ordre i aventura. Menys racions, més sabors La carta proposa elaboracions en mitges racions (23 salats i 5 postres) en què es recomana tastar tres o quatre plats salats per persona més les postres. Una mena de menú degustació obligat que encantarà als gastrònoms encuriosits.
Comencem amb un tàrtar de tonyina i crème fraîche servit en fulla d’enciam que ens prepara per als entrants: verat amb albergínia –intens gust fumat–, trinxat de patata i mongeta del ganxet –dens i gustós; agafa cos gràcies al rovell d’ou confitat– i el molt recomanable caneló de faisà amb foie i beixamel de rostit. Salses denses i retrogustos allargats, que maridem amb un Baltasar Gracián.
De l’apartat de peix, de seguida ens criden l’atenció els calamars a la carbonara amb trompetes, molt originals i amb identitat pròpia, que diverteixen les papil·les amb els fideus fets de cala- mar. També escollim dos plats de caça: el sucós colomí rostit a baixa temperatura i la terrina de vedella amb carxofa, cruixent i glacejada. Postres tradicionals Atenció a les postres del Rilke i, sobretot, als vins dolços (imprescindible tastar el 20 Manzanas, de DO Asturias). A la carta recuperen especialitats com el flam de safrà i l’acompanyen de gelat de taronja amarga i espuma d’ametlles. També reten homenatge al borratxo amb rom cremat, amb chantilly de mascavat i llima, i sorprenen amb les textures de l’avellana i la xocolata.
Amb cada cullerada dolça, l’espai es fa més nostre i som una mica més a casa. Perquè els gustos del present, ben treballats, poden despertar també records del passat.