Qui menja sopes…

La cuina de temporada no tan sols té a veure amb el que ens dona la terra, també amb el que ens demana el cos. A mi el cos sovint em demana sopes, que hidraten i reconforten. Els brous amb els quals estan fetes són infusions curatives que ens transfereixen les millors propietats i gustos del que hi bullim. Ara diuen que tornen a ser tendència, i jo que me n’alegro. De fet, el que foren durant molts anys és presents cada dia a les taules ( mainstream, si voleu). Però des de fa temps sembla com si haguessin caigut en desgràcia. Els restaurants, que deixant de servir brous traeixen l’origen del seu nom, potser ho fan perquè, essent les sopes líquides, dificulten presentacions adients a un marc cultural cada cop més visual i menys substancial, un món d’aparences i imatges d’Instagram. Un món líquid que consumeix formes, no fons.

A les cases, avui tenim tantes possibilitats de triar com pressa, i un bon caldo no demana atenció, però sí temps. També és cert que la indústria alimentària en prepara de ben dignes, i acabar-los amb algun toc personal no costa gens. Va, com que aquesta és la setmana dels barbuts, agafem una ceba per barba, tallem-la a juliana i sofregim-la amb oli fins que sigui rossa, afegim-hi una cullerada de farina, remenem-ho i aboquem-hi o no un raig de vi blanc i, després, força brou. Deixem-ho bullir. Comptem un parell de llesques de pa sec o torrat per cada comensal, cobrim-les amb formatge ratllat gustós. Gratinem-les un moment. Posem les torrades dins la sopera o en escudelles (això que ara en diem bols). Afegim-hi la sopa de ceba ben calenta. Qui ho diu que el fred no es pot gaudir?