Les noves estafadores

SANDRA BULLOCK I CATE BLANCHETT ENCAPÇALEN EL LUXÓS REPARTIMENT D’AQUESTA PEL·LÍCULA PRÒXIMA A LA TRILOGIA DIRIGIDA PER STEVEN SODERBERGH

De remakes n’hi ha hagut des de sempre. Però el cert és que els anys entre l’obra original i la nova versió s’han anat escurçant, i les excuses d’abans han deixat pas a l’aprofitament econòmic sense risc. Per això un remake com El precio del poder de Brian De Palma seria l’exemple perfecte de remake que no ho sembla. De Palma va agafar l’Scarface de Hawks i en va respectar el fil argumental, però no només en va canviar l’època, sinó que hi va afegir el seu segell personal. No és el cas d’Ocean’s 8, que podria semblar un spin-off, però no deixa de ser un remake en clau femenina d’Ocean’s Eleven, que al seu torn era un remake de La cuadrilla de los once, on el gran al·licient era veure com el Rat Pack ( Frank Sinatra, Dean Martin i Sammy Davis Jr.) robava els mateixos casinos on ells cantaven i s’emborratxaven.

Un esquema idèntic

De fet, l’estructura és pràcticament idèntica, amb Sandra Bullock i Cate Blanchett aga-

Les líders d’aquesta banda criminal femenina s’ho passen bé, com també ho faran els espectadors. fant el relleu de Clooney i Pitt de la trilogia de Soderbergh com a líders. La Debbie, el personatge de Bullock, que no és sinó la germana de Danny Ocean, és a dir, Clooney, surt de la presó després de més cinc anys a l’ombra. Temps suficient per preparar una gran operació: robar una joia exclusiva valorada en 150 milions de dòlars durant la gala del Museu Metropolitan de Nova York. Ara ha de buscar l’equip perfecte per al robatori perfecte. És a dir, a banda d’un canvi d’escenari, té un esquema clavat: planificació més execució més el gir de guió final. Un gir esperat, absolutament previsible, si un es fixa en el títol i en el fet que durant gairebé una hora i mitja hi ha un número que balla. Amb un treball vi- sual que barreja els punts positius de la línia marcada per Soderbergh amb un classicisme démodé d’un director, Gary Ross, que encara viu de la seva primera i esplèndida pel·lícula, Pleasantville, potser hi pesa massa la manca d’un antagonista de pes: Richard Armitage és un peix bullit amb el carisma d’un ficus i desaprofita el personatge de James Cor- den: quan hi surt, ja és massa tard. A més, Anne Hathaway roba les escenes on apareix, i sembla que és la que millor del luxós repartiment que ha entès el concepte Ocean’s: passar-s’ho bé i fer-ho passar bé a l’espectador, malgrat la manca absoluta de sorpreses.

La correcció política

I és que la veritable virtut d’Ocean’s Eleven no era el repartiment ple d’estrelles –això també–, sinó que l’important era el centre de tot: la història, el pla amb els seus detalls i la dosificació de la informació, i finalment l’execució del robatori. I la pena és que aquí s’ignori els factors de tensió que ha de tenir qualsevol pel·lícula d’atracaments: el robatori es produeix amb una facilitat esbalaïdora que resta emoció i tensió: no hi ha desafiament ni perill; per no parlar dels forats d’un guió amb uns diàlegs bastant bàsics, fets d’una gran part d’aigua i una mínima part de vodka. Però el gran problema és que, malgrat tenir un repartiment femení, no deixa de tenir una mirada estrictament masculina. Aquí es tracta solament de ser políticament correcte. Res més.

OCEAN’S 8

●●● ●●

DIR.: GARY ROSS. GÈNERE: THRILLER. INTÈRPRETS: SANDRA BULLOCK, CATE BLANCHETT, ANNE HATHAWAY, SARAH PAULSON, RIHANNA, HELENA BONHAM-CARTER. PAÍS: EUA. ANY: 2018. DUR.: 111 MIN.