Em pots dir per què has vingut?
EL POTENT DIÀLEG ENTRE TEATRE I CINEMA QUE HA FET DE KATIE MITCHELL UN DELS GRANS NOMS DE L’ESCENA CONTEMPORÀNIA ARRIBA AL GREC, AMB UNA EURÍDICE MOLT FEMINISTA
Que bonica i commovedora és la història d’amor d’Orfeu i Eurídice, veritat? S’ha d’estar molt enamorat per ficar-te a les tenebres de l’infern amb l’única companyia de la teva música i la teva lira, i amb la intenció d’arrencar l’estimada del regne de la mort i portar-la de tornada cap al món dels vius. Tots i totes coneixeu la història, i potser l’heu vist representada més d’un cop en alguna de les diferents versions amb finals de vegades també ben diferents que corren pel món. Però abans que el mite caigués en mans de la Premi Nobel austríaca Elfriede Jelinek i la directora britànica Katie Mitchell (de la qual, per cert, encara no havíem tingut ocasió de veure cap muntatge a casa nostra), mai ningú no s’havia preguntat si de debò Eurídice tenia tantes ganes de ser rescatada de l’Hades com Orfeu ens vol fer creure. D’acord: aquest és un territori inhòspit i sempre fosc. Però fins i tot aquí et pots acabar construint aquella habitació pròpia de què parlava Virginia Woolf, i en què pots ser realment tu mateix o tu mateixa i alhora desenvolupar la teva creativitat. L’Eurídice d’aquesta història té un talent literari indubtable. Però mai no l’ha pogut explorar a fons, perquè sempre ha viscut a l’ombra d’un marit amb aires de gran estrella del rock i un ego que se’l trepitja. Per viure a l’ombra d’algú així, millor viure entre les ombres.