Lliçó matrimonial

ANNETTE BENING I BILL NIGHY ES POSEN EN LA PELL D’UNA PARELLA QUE SE SEPARA DESPRÉS DE TRENTA ANYS, EN UN ESPLÈNDID DRAMA SOBRE LA FI DE L’AMOR I LA CONVIVÈNCIA

Que entre una primera pel·lícula

com a director, que a més està força bé– A la luz del fuego va tenir premi especial del jurat al Festival de Sant Sebastià–, i la segona passin més de vint anys diu molt de com està la indústria del cinema les dues darreres dècades. Mentrestant, William Nicholson, guionista i autor teatral, ha hagut de sobreviure posant el seu talent al servei de pel·lícules com Gladiator, l’adaptació de Los miserables dirigida per Tom Hooper i d’altres que potser no el mereixien, com aquella castanya que era Invencible, d’Angelina Jolie. Tot i que, possiblement, el seu treball més recordat és la fabulosa Shadowlands, la millor pel·lícula del sempre acadèmic Richard Attenborough, que va provocar l’esgotament d’existències de mocadors allà on es projectava. Una història basada en una obra teatral seva, el mateix que passa amb la seva segona pel·lícula com a director, un drama que bé podria ser la versió boomer de la magistral Marriage Story de Noah Baumbach.

QUAN L’AMOR S’ACABA

Basada en la seva obra del 1999 The Retreat from Moscow, on va abocar els seus records d’infantesa de quan els seus pares es van divorciar, Nicholson ens trasllada a Seaford, un poblet britànic a la costa de Sussex, a prop dels penya-segats de Hope Gap. Allà viuen la Grace i l’Edward, una parella que fa gairebé trenta anys que estan junts; ella escriu, i ell, professor d’Història en un institut, passa el temps lliure editant articles de la Viquipèdia. Però el dia que el seu únic fill, que viu a Londres, els ve a visitar, ell deixa anar la bomba: s’ha enamorat de la mare d’un estudiant seu i vol deixar la seva dona. La Grace no vol acceptar-ho, però l’Edward se’n va de casa. I, a partir d’aquí, el personatge del fill es converteix en el mediador d’aquesta batussa, un fet que el deixa tan desemparat com als seus pares.

Aquesta és una història universal i no excessivament original: com l’ésser humà idealitza la seva parella fins a límits insospitats, i com l’amor s’acaba, si és que alguna vegada hi va ser. Però sí que és una història molt honesta i dotada de sensibilitat.

EMOCIONS I SILENCIS

Agafats a la tassa de te, la solució més britànica a tots els mals, els personatges se senten reals en les seves emocions i també en els seus silencis .El director i guionista mostra com el dolor de les seves criatures, i la resistència i la convicció davant de la realitat, serveixen perquè els altres sàpiguen que no estan sols. I el resultat és gairebé tan devastador com el que

Andrew Haigh va exposar fa uns quants anys amb 45 Years. I, com allà amb Rampling i Courtney, aquí Nicholson té una assegurança de vida com són Annette Bening, que resisteix la temptació de passar-se de frenada amb un personatge temperamental, i un monumental Bill Nighy, que sovint sembla una presència fantasmal. I afegint-hi un esplèndid Bill O’Connor, el príncep Charles de The Crown, com la tercera pota: el fill. I, tot i que sovint se sent com una obra de teatre filmada, hi ha moments interessants, com quan la càmera busca el rostre de la Grace a la recerca d’una reacció quan el seu marit li confessa que la deixa, però les llàgrimes no apareixen. És aquest un film esplèndid on els crits de dolor reboten als penya-segats, i que sap donar resposta de manera sincera a la gran pregunta: què passa quan l’amor s’acaba?