No són efectes col·laterals
EL DANÈS TOBIAS LINDHOLM RECREA EN AQUEST FILM L’IMPACTE QUE UNA MISSIÓ A AFGANISTAN TÉ EN LA VIDA PERSONAL D’UN MILITAR
Tobias Lindholm –guionista còmplice de Thomas Vinterberg i un vigorós director amb un notable sentit del ritme, com confirma l’anterior
Secuestro (2012)– torna ara a la pantalla gran per presentar una cinta bèl·lica amb un plantejament que recorda el bon cinema pacifista de la generació perduda de Hollywood i dels seus continuadors dels anys setanta.
Com succeeix en pel·lícules com Atac! (1956), de Robert Aldrich, o Camins de glòria (1957), de Stanley Kubrick, A War (Una guerra) ens trasllada al camp de batalla per abordar els dilemes morals que s’hi plantegen. En aquesta ocasió, acompanyem el comandant de l’exèrcit danès Claus Pedersen (un notable Pilou Asbæk, carismàtica presència en la sèrie de televisió Borgen i, més recentment, a Joc de Trons) durant una missió a l’Afganistan en què es produeix una pèrdua traumàtica.
Dos camps de batalla
En la primera part, el film escruta el terreny amb una seca mirada gairebé documental, marcada per la nerviosa càmera a la mà que segueix insistentment els actors en una apocalipsi de pols i foc. El to desencantat i al·lèrgic a la grandiloqüència recorda també el d’En terra hostil (2008), de la sempre solvent Kathryn Bigelow. Aquestes escenes tibants contrasten amb la vida domèstica de la llar del comandant, on la seva dona Maria (una convincent Tuva Novotny) mira de tirar endavant amb els tres fills. Són belles escenes naturalistes, en les quals Lindhelm sap treure partit dels actors, especialment d’uns nens que expressen, cadascun a la seva manera, els efectes de l’absència del pare.
La guerra continua de tornada
Pedersen és un bon home, però al camp de batalla, encerclat per enemics invisibles, es veu obligat a prendre decisions difícils. De tornada, el militar, a més, s’ha d’enfrontar a un judici en què l’Estat l’acusa d’haver bombardejat un emplaçament civil. L’efecte de totes aquestes experiències traumàtiques es revela en aquesta segona part, sobretot gràcies a la magnífica tasca d’un Asbæk que aconsegueix mostrar l’àmplia gamma d’emocions que sacsegen el seu personatge.
La pel·lícula ens planteja com l’horror no acaba en el camp de batalla, sinó que prossegueix en la culpa i la necessitat de redempció que emergeixen després de la tornada a casa. L’impacte de les experiències traumàtiques reverbera en l’esfera familiar en aquesta cinta sorprenentment madura, que aconsegueix esquivar amb elegància alguns tòpics d’altres cintes de guerra recents.