La força del sentiment

Amb freqüència llegeixo cartes de catalans dolguts perquè no se senten independentistes i creuen que per aquest motiu se’ls considera menys catalans. N’hi ha que tenen un currículum envejable de filiació i de defensa de la llengua i la cultura catalanes, i això no els evita sentir-se ara marginats al seu país. Jo no he sentit a dir mai a cap independentista que els no independentistes siguin menys catalans, el que sí que crec és que aquests últims se senten exclosos per la força d’una manifestació que recorre actualment Catalunya de dalt a baix i de banda a banda. Això, i la certesa que determinats personatges públics i polítics siguin antiindependentistes perquè és incompatible amb el seu ranci espanyolisme. Recorrent a un fàcil símil futbolístic, és impossible ser del Barça i simpatitzant del Reial Madrid o a l’inrevés.

Jo i uns quants més ens sentíem espanyols anys enrere i, a poc a poc, hem perdut del tot aquest impuls i ha aflorat en nosaltres un fort sentiment catalanista. No excloent, però sí absolut i per sobre de cap altre. La meva convicció pot tenir justificacions econòmiques i socials lògiques, des d’un punt de vista subjectiu, però sobretot prové d’un sentiment que surt del cor i les entranyes.

Si aquests catalans no independentistes tenen la sensació que se’ls considera menys catalans, potser tenen un problema amb ells mateixos, però que no busquin culpables allà on no són. Simplement no senten la força d’un sentiment que sí que tenim els altres. I això no és ni bo ni dolent. AGUSTÍ BAS SERRA Barcelona