Tot tronat!

Malgrat que no sóc una experta en la matèria, voldria –si m’ho permeten– donar el meu parer sobre el debat “On resideix l’elegància?” (Opinió, 14/IX/2014).

Per mi l’elegància va més enllà dels dictats de les modes, robes de dissenyadors i complements caríssims, molts dels quals falsificats. Hi ha d’haver alguna cosa més perquè aquell model, les sabates italianes o l’exclusiva pashmina de caixmir ressaltin la personalitat de la persona que ho llueix; la personalitat en pot ser la clau. L’elegància és una actitud davant la vida, en el tracte amb els altres, en la manera de vestir i comportar-se, i tot plegat, embolcallat de quelcom tan valuós com la naturalitat. L’elegància no és amiga d’estridències, ni d’escots exagerats, exceptuant algun ves- tit de nit. Seria com un classicisme, a cavall entre un aspecte clàssic i actual; penso que esdevindria una òptima opció.

Quant a joies o bijuteria, més val restar que no pas sumar. Ja m’enteneu! Què hi fan aquestes fèmines amb tot el joier a sobre! Importantíssim: pecar de discreció i no pas d’ostentació! Anar vestits d’acord amb l’ocasió. No anirem pas a un funeral com si d’una festa es tractés! Quant al tracte amb els altres, fer ús de l’educació i l’amabilitat que ens van ensenyar els nostres progenitors. Saludar a tothom, sigui quina sigui la seva tasca en la societat.

Però ser elegant no té res a veure amb una situació econòmica potent. L’elegància es porta a dins. Amb uns texans –a plena llum del dia– nets i planxats o uns pantalons low cost de bona confecció, una camisa o un jersei de coll alt –encara que sigui de fa un parell d’anys–, sabates tancades o botins, o sandàlies a l’estiu –amb una mica de taló– i un blazer una mica tronat d’aquells de fons d’armari (d’uns quants anys) portat amb gràcia es pot estar espectacular!

De tota manera, tal com es presenta el panorama, no cal que ens hi amoïnem! D’aquí no res haurem d’enginyar una nova tendència: elegant, però tot tronat…!

CARME VILLAR PEREARNAU

Barcelona