LA QUALITAT DOCENT: EL CERCLE VIRTUÓS DE L’ENSENYAR I L’APRENDRE
Vivim temps de grans discursos entorn de l’avaluació i el seguiment de la qualitat universitària, al mateix temps que proliferen diversos formats de rànquings d’universitats que intenten ordenar-les globalment i localment segons indicadors objectius com ara les taxes d’eficiència, de rendiment i de graduació. Tot i que aquests factors són importants, no són els únics que parlen de la nostra realitat universitària, i encara menys d’allò que en diem la nostra “qualitat docent”.
Aquesta qualitat hauria de fer referència més explícita a la capacitat didàctica “real” dels nostres claustres de professors per generar entusiasme i passió pel coneixement en cada àmbit formatiu professional. Rigor i passió per allò que els nostres estudiants esperen en que siguem referents de coneixement i experiència. Del coneixement que arrela en l’acció, i de l’acció que s’arrela en la necessitat de seguir investigant al voltant de l’oceà d’incerteses. De la capacitat de síntesi docent entre allò viscut i allò que cal seguir investigant, entre allò conegut i allò que resta encara borrós. Just em refereixo a aquella síntesi reeixida pedagògica-docent que desperta la necessitat de la propera trobada en lloc de desinterès; i, per tant, a les antípodes del que passa en determinats contextos, en què als pocs dies d’iniciar-se el curs les aules resten progressivament buides.
Perquè qualitat docent és parlar també de temps de trobada i de diàleg. De trobada formal i en diferents formats espai/temporals –com ara els seminaris, els grups de discussió, de pràctiques o de projectes- de caràcter sincrònic o asincrònic, en què s’afronta el coneixement a l’experiència viscuda i l’expertesa, o viceversa. És parlar, doncs, d’aquest temps qualitatiu que ens dediquem de veritat i mútuament a caminar junts al llarg d’aquest camí fascinant de l’aprenentatge al llarg de tota la vida, en què els rols educador-educand es complementen i s’intercanvien per moments, i que no es pot arribar a recollir amb cap instrument de mesura limitat o limitant. Perquè ensenyar a l’altre és aprendre dues vegades i té un caràcter intergeneracional.
Tanmateix, parlar de qualitat docent és també parlar d’autoritat moral. L’autoritat moral del que coneix, però des de la humilitat del mateix coneixement de què disposa; des de la credibilitat que li dóna la congruència entre el seu ser i el seu saber, entre el seu dir, el seu fer i els valors mostrats. Des de l’autoritat moral que li dóna la comprehensió de la seva pròpia disciplina en temps d’interdisciplinarietat i de visions holístiques que s’aproximen als fenòmens des de la seva complexitat i interdependència, lluny de corporativismes o estanqueïtats departamentals ja obsoletes o infructuoses. Des de l’autoritat moral que comporta preguntar-se per la pròpia fragilitat o limitacions, o pel que ens transcendeix des de la nostra modesta condició d’humanitat.
En síntesi, la nostra docència és de qualitat quan aconseguim donar el suport específic i personal a cadascun dels nostres alumnes, sabent per l’experiència que la clau de l’èxit en la vida no consisteix en el que passa de bo o de dolent a un ésser humà, sinó en la manera com fa servir i aprèn del que li passa.