La mort de Montserrat Voltà

El passat dissabte dia 17 vàrem enterrar la mare, Montserrat Voltà. Tot ha anat com ella va explicar a la seva carta (“Per una mort digna”, 4/XII/2016). Unes setmanes abans, l’equip mèdic del Programa d’Atenció Domiciliària i Equips de Suport (Pades) ja ens havia recomanat que omplíssim només la meitat de la cullera de postre que utilitzàvem per donar-li el menjar i l’aigua, perquè així, segons ells, seria més probable que pogués empassar.

Després d’uns dies en què tot el que intentava ingerir (pastilles pulveritzades incloses) anava fora, li van posar una via amb ansiolítics i morfina. Em vaig estirar amb ella al llit, li vaig dir que el moment que ella havia esperat i desitjat durant mesos havia arribat, que ja estava, que ja es moriria. Em va mirar i em va somriure. Es va adormir.

Encara van haver de passar tres dies fins que el seu cos es va col·lapsar i va morir. Han estat uns mesos molt tristos i estic emocionalment esgotada. Tot el protocol que s’ha de seguir em sembla d’una crueltat insuportable. I és amb el que ens podem trobar tots.

No voldria que la petita onada que ha generat la seva carta s’aturi, perquè davant d’una demanda social prou forta pot ser que els nostres polítics i legisladors s’adonin que això mateix els pot passar als seus pares, fills, germans, a ells mateixos i a la gent que estimen. Potser veuran que, dedicant unes hores del seu temps a rumiar aquest tema, poden estalviar a molta gent mesos i mesos d’agonia innecessària.

NÚRIA VERA VOLTÀ

Sant Feliu de Guíxols