Cine en las aulas

La carta d’Elena Ferrer Moregó (25/XII/2016) sobre el cinema a les aules sembla desprendre un cert aire de crítica sobre la utilització d’aquest recurs a les classes, arribant a demanar butaques, crispetes i llanternes. Els dibuixos animats, els documentals o les pel·lícules de YouTube o de qualsevol altre mitjà no són bones o dolentes per se. En educació tot depèn de la intenció que es persegueixi.

Les classes magistrals o els treballs per projectes, els murals o els PowerPoints, els exàmens o les exposicions orals no són bons o dolents per ells mateixos. Cada una d’aquestes activitats educatives aporta elements enriquidors per al creixement i el procés de maduresa dels alumnes.

En el cas de les pel·lícules, podria semblar als neòfits que és una manera d’entretenir criatures sense cansar-se gaire. Podria. Però quan un docent proposa veure una pel·lícula als alumnes, abans l’ha hagut de veure i analitzar-ne què en pot treure el seu estudiant, i darrere el visionat proposarà activitats de recerca sobre el que s’ha vist. No es pot ser crític amb aquesta mena d’activitat i després anar demanant canvis en l’educació i que les escoles siguin modernes i del segle XXI.

Veure dibuixos animats en anglès, per exemple, aporta als alumnes vocabulari, dicció, frases fetes i molts més recursos que les habituals classes en aquella llengua. I veure Gladiator, Gattaca, La llista de Schindler o Blade runner indueix a la reflexió i a la creació d’un criteri propi més fàcilment que la més bona de les reflexions del mestre.

Tots no aprenem de la mateixa manera. Tots tenim diferents graus en diferents tipus d’intel·ligència. Tant de bo les pissarres digitals haguessin arribat abans. Pissarres que, per cert, s’utilitzen per a molt més que per veure dibuixos animats. I sense butaques, crispetes ni llanternes.

CARLES BERLANGA OLEART Subscriptor Barcelona