L’amor d’una mare

Ma mare és una mentidera perquè quan està trista amaga les seves pors. Tapa la tristesa amb un somriure, un somriure que no s’apaga mai, ni tan sols quan els seus ulls estan sofrint. I si prova de treure els seus problemes, acabem discutint, com si no volgués ni que la toqui, com si la seva vida valgués menys que la meva simple serenitat.

Sí, la meva mare és una mentidera perquè em diu que tot va bé fins i tot quan està a punt de plorar, i gairebé mai ho fa davant meu. S’amaga a la dutxa, on les llàgrimes es poden confondre amb gotes d’aigua.

Sí, la meva mare és una mentidera perquè fingeix estar feliç quan l’abraço abans d’anarme’n. I sé que em menteix, perquè quan em fa l’última abraçada, m’abraça tan fort que puc sentir tot el seu patiment. Sé que menteix perquè, quan ho fa, no és capaç de mantenir dos segons la mirada posada en mi, perquè si ho fes no em deixaria marxar.

Ma mare és una mentidera perquè em dona suport fins i tot quan no m’ho mereixo, i creu en mi fins i tot quan no hi crec ni jo mateix, perquè m’obliga a estimar-me fins i tot quan em miro al mirall i em faig fàstic a mi mateix.

Ma mare és una mentidera perquè quan fa un sacrifici per mi no m’ho retreu mai. Com si sacrificar-se pel seu fill fos bonic, obligat, just o fàcil, tot i que en realitat és la cosa més difícil que una persona pot fer.

Ma mare és una mentidera, i em menteix contínuament, i el que més m’enfada és que totes aquestes mentides són el mirall del seu amor. Tant de bo pugui tenir ma mare al meu costat per molt de temps.

I totes aquelles mares que tenen el coratge d’estimar els seus fills més que la seva pròpia vida. Gràcies al seu amor, nosaltres som el que som, i sense elles aquest món no valdria res.

XAVI LLAMBRICH FRANCH

Deltebre