Fills i pensions

La columnista Llucia Ramis defensa en el seu article “No és país per a fills” (Opinió, 26/II/ 2017) el dret a tenir fills o no, i conclou que s’estima més penedir-se de no haver-los tingut que de tenir-los. No li falta raó, la vida dels que no han estat pares és més fàcil i tranquil·la, i t’estalvies tots els diners que costa pujar un fill.

Tanmateix tenim un greu problema amb les pensions. Amb el sistema que tenim, els pensionistes no cobren pel que han cotitzat, sinó que els treballadors en actiu paguen les pensions, és a dir, els treballadors actuals paguen les pensions dels seus pares, en la confiança que els seus fills pagaran les seves.

Però per tal que funcioni aquest sistema cal tenir fills, per la qual cosa jo proposo que, en arribar a l’edat de jubilació, el càlcul de la pensió incorpori un nou paràmetre corrector, el nombre de fills cotitzants del futur pensionista. Per exemple, si ha pujat dos fills (dic pujat, no engendrat i prou) la base de cotització s’ha de multiplicar per 1, si només n’ha pujat un per 0,75 i si no n’ha pujat cap per 0,50. També es poden fer coeficients correctors d’increment per aquells que han pujat més de dos fills.

El nostre sistema encara no té 50 anys, i abans només es podien jubilar uns pocs rics i aquells que tenien fills per mantenir-los, la resta havia de continuar treballant o malvivint fins a la mort. Si no posem en marxa solucions com la proposada, el sistema farà fallida i tornarem al principi del segle passat.

PEDRO RODRÍGUEZ Subscriptor Barcelona