La figura de Jujol

N’havia sentit a parlar, però no coneixia l’ermita de la Mare de Déu del Roser, a Vallmoll, a l’Alt Camp. Restaurada arquitectònicament i artísticament per J.M. Jujol i, anys després, per la seva filla Thecla Jujol. De fet, el que eren uns vinyars esgraonats en marges han esdevingut un modest –però acollidor– jardí mediterrani: una mena de locus

amoenus, amb pont medievalesc i font i minso rierol inclosos, tal vegada per complementar una de les diverses reproduccions murals que també hi ha, i que el jove i aleshores enamorat Jujol havia dedicat en dibuixos i esbossos a la seva promesa, a qui seria la seva esposa un any després, la tarragonina Teresa Gibert.

Els mèrits de l’adequació i remodelació de l’espai de l’ermita de la Mare de Déu del Roser, tot i ser molts i importants, no pertanyen només als Jujol: l’Ajuntament de Vallmoll, el seu alcalde i altres persones han fet possible la realitat d’aquest jardí mediterrani. Tal com van les coses a casa nostra –i al món– és del tot obligat agrair l’embranzida cultural d’aquesta vila tarragonina que, a més d’ermites jujolianes, també restaura castells medievals, com s’aprecia de lluny estant.

D’altra banda, a Tarragona hi ha sensibilitat i voluntat pel Museu Jujol. Sí, esclar que hi ha espai (a la desolada Fàbrica de Tabacs o en altres llocs), però no hi ha diners: ni per als Jocs del Mediterrani, ni per al corredor mediterrani, ni tampoc per al tarragoní i –per damunt de tot– mediterrani Museu Jujol. Recordant la cançó, i bo i adaptant-la a les circumstàncies, esperem que els trobadors, poetes i artistes esdevinguin polítics, si més no a la Mediterrània, mar i inspiració perenne de Jujol.

JOSEP CANALS I AROMÍ

Terrassa