Parcs o pipicans

Si teniu ocasió de passejar per algun dels pocs parcs barcelonins qualsevol dia laborable a última hora de la tarda –el de l’Estació del Nord i el de la Pegaso en són els principals exponents–, observareu quelcom curiós. No hi trobareu nens.

El seu lloc l’ocupen desenes i desenes de gossos que han fet seu l’espai. Molts d’ells, amb el vistiplau dels seus amos, corren i juguen lliurement per l’indret sense el lligam d’una corretja, tot fent malifetes amb les plantes i el mobiliari urbà, incloent-hi les instal·lacions infantils, i per si no fos prou molts d’aquests animals fan les necessitats quan volen i on volen.

Caminar per aquests espais requereix per aquest motiu màxima atenció, ja que qualsevol distracció per petita que sigui pot comportar-te un disgust, sobretot si vas amb sabates noves. L’intensa flaire de l’indret no és precisament de flors primaverals, ja que si a les flaires que es deriven dels presents dels cànids hi afegim la que prové de certa herba fumada intensament per cert jovent que s’hi congrega, resulta que l’experiència, més que plàcida, pot arribar a provocar mareig.

Finalment, hom comprèn per què no hi ha infants per aquesta zona. Crec que els animals tenen els seus drets, però els amos, òbviament, unes obligacions cíviques.

El que en cap cas pot passar és que certs col·lectius acabin foragitant pel seu poc civisme les criatures dels parcs, perquè precisament els infants haurien de ser els actors principals d’aquests escassos espais verds que ofereix la ciutat.

MARTÍ GASSIOT

Barcelona