Perdonar

Aquests dies s’han complert dos anys de la mort en accident de tràfic del meu fill Pau juntament amb dues persones més, els tres passatgers d’un vehicle utilitari. Com la Marta (vegeu l’article “Víctimes invisibles del drama de l’asfalt”, Tendències, 17/ IV/2017), cap d’ells va tenir culpa en el sinistre, en el qual la negligència aliena fou la causa clara.

Commogut llegeixo el testimoni dels seus pares i la pregunta inevitable que es planteja: “Hi cap en aquests casos el perdó?”. En Pau tenia 27 anys. La seva mort sobtada i tràgica va submergir en el dolor tota la família i amistats. Però també vaig observar com el dolor va atrapar els qui varen sobreviure i les seves famílies, a banda del sentiment de culpa que va envair els implicats.

Durant aquest temps he anat fent un procés. Dels primers moments en què la perplexitat, la ràbia i la frustració omplien el meu estat d’ànim, vaig anar passant a tenir una mirada més ampla. Si en un cas concret la conducta d’una persona es demostra delictiva, s’ha de sancionar d’acord amb el marc legal. Però, igualment, la mateixa persona mereix sempre l’oportunitat de tornar a començar per grossa que l’hagi feta.

El Pau no tornarà. Però justament la clau perquè el meu ànim retorni, s’assereni i surti de l’infern del ressentiment i de la tristesa ve de poder perdonar. Desitjar-ho racionalment naixia de la meva voluntat; però dur-ho a terme va sorgir un dia, sobtadament, d’un estat de clarividència interior. El perdó ha esdevingut per a mi una necessitat vital.

Perdonar m’ha permès abraçar sincerament el conductor del cotxe, i amb llàgrimes als ulls dirli: “Me n’alegro que estiguis viu. A tu la vida et dóna una altra oportunitat. Aprofita-la! Em tens al teu costat pel que necessitis”.

JOAN PUIG-PEY SAURÍ

Barcelona