Desconnexió

Hom no pot triar el lloc on neix. Jo he nascut a Barcelona i, per tant, sóc barceloní, català, espanyol i europeu; un fet merament administratiu. El grau d’identificació amb Barcelona, Catalunya, Espanya i Europa és una qüestió personal. A molts catalans la cosa espanyola els fa mandra, fins i tot rebuig. Bé, doncs lliurament poden decidir no sentir-se espanyols, saltant-se l’esglaó corresponent. Ara bé, en el pla administratiu, en el qual hi ha una subjecció jurídica a les lleis espanyoles i europees, aquesta opció no és possible.

Fa pocs anys, en un marc de crisi econòmica, ideal per propiciar el populisme i el nacionalisme, es va iniciar un procés mitjançant el qual els catalans han de decidir sobre el futur de Catalunya (i, per tant, d’Espanya).

Ara, amb un suport social que no arriba al 50%, amb dictàmens interns i externs en contra i amb Europa d’esquenes, s’obvia la voluntat de la resta dels catalans, de la resta dels espanyols i del total de l’oposició parlamentària per tirar endavant una llei que ens desconnecti d’Espanya. Un excés de supèrbia surrealista.

Si bé es cert que el Govern espanyol ha pogut fer més per disminuir la desafecció catalana, no hi ha prou raons ni prou suports ni legalitat que permeti una secessió amb qui compartim història i genètica i que comportaria unes conseqüències nefastes.

JOSEP SANS HERNÁNDEZ

Barcelona