Els cinemes de poble

Com a continuació de la carta “Els cinemes d’abans”, d’en Miquel Pucurull (22/VII/2017), on explica com eren els cinemes en la seva joventut, em passa pel cap com eren els cinemes del poble i concretament el que jo freqüentava els diumenges als Hostalets de Pierola.

Les pel·lícules es projectaven en un local que els diumenges es convertia en sala de cinema i al qual, al marge de la cartellera que s’hi oferia, gairebé sempre hi assistien els mateixos. La sessió començava puntual, sempre que el cinema del poble veí no hagués patit cap retard en la projecció, ja que era la mateixa cinta la que havia d’arribar traginada dalt d’una moto. S’hi podien menjar pipes i cacauets amb closca, i fins i tot es veia sovint com hom encenia una cigarreta i el fum s’interposava entre l’espectador i la pantalla. Com que l’horari coincidia amb la jornada de Lliga de futbol, hi havia qui amb uns auriculars escoltava la ràdio, per tal d’estar al corrent dels gols.

Entranyable també en Rubio, el projectista de la màquina de cinema de carbó, que es guanyava uns calerons compaginant aquesta feina amb el seu ofici habitual. Quan es tallava la projecció perquè el carbó havia encès el film, un fort crit irrompia: “Rubio!”. No fos cas que el maquinista s’hagués adormit.

XAVIER ARTISÓ I AGUADO

Barcelona