La Rambla se despierta
Página 94: “Passaven d’ací d’allà, com llançadores, els obrers aqueferats, amb els mocadors blaus o grocs plens de recapta, a la mà, i els empleats i dependents, molts també amb el paquetet de l’esmorzar embolicat en un diari; les floristes buidaven ràpidament els coves per guarnir les taules, encara humides de serení, i les flors, masegades, omplien els aires amb ratxes de flaires exquisides; els galifardeus de la brigada de neteja, alegres i malfardats, començaven a brandar les escombres, tot dient gatades a les dones; prenien posicions catxassudament en el pla de la Boqueria, els emblanquinadors, amb llur llarga canya al coll, tot conversant amb els bastaixos d’amples espatlles i moviments pesats; davallaven les cuineres, fent mirotejar, com una ambulant bugada estesa, llurs davantals blancs, que s’espessien i coagulaven a l’entrada del mercat; i sorgien, també a teories i amb lleugeresa gràcil de vols d’orenetes, les modistetes fines i estilitzades com figurins vivents. Els vailets, a crits retintinants, pregonaven els diaris del matí; renillaven les cavalleries dels carros de la verdura, enfilerats del carrer de l’Hospital fins a Betlem; i en les botigues, que badaven llurs portes, com ulls que s’esparpellen, no es veien més que els aprenents, aplicats a l’endreça quotidiana, i els mossos, desentelant els vidres, engabiats dintre els aparadors... I per damunt de tot, com un celestial aspergi, queia la gotellada sonora de les campanes, cridant a missa, i fiblava l’espai, al lluny, el penetrant xiulet d’una sirena de vapor”.
En la novela Un film (3000 metres), el protagonista llega a Barcelona y descubre la Rambla. La escritora Víctor Català, como en una película (casi un serial), narra las peripecias de Nonat Ventura. El Club Editor de Maria Bohigas nos redescubrió la novela dos años atrás, escrita con un lenguaje que es una filigrana deslumbrante.
El viernes por la mañana abrí el libro, busqué la marca que había escrito (“la Rambla se despierta”) y releí el párrafo. La novela se publicó por entregas un siglo atrás, en 1918, pero la Rambla sigue siendo la Rambla. Ahora la riada es de turistas, a las puertas de los establecimientos una camarera invita a entrar a tomar algo o a comer. Otros reparten hojas con el menú, publicitan excursiones, o venden entradas para los tablaos o para el Camp Nou. El paisaje ha cambiado bastante.
Después de releer a Víctor Català, anduve hasta el Pla de l’Os y con centenares de personas más grité que no tenía miedo. El mosaico de Miró aún no estaba cubierto de flores y velas. Alguien desenfundó una guitarra y empezó a tocar Imagine, se hizo el silencio y, como una plegaria, la rezamos. La literatura y la música como refugio. Y la Rambla volvió a ser nuestra.
“Els vailets, a crits retintinants, pregonaven els diaris del matí”, escribió Víctor Català