Un festival d’arrels, nusos i connexions
Una perspectiva interessant per entendre la repercussió potencial d’un festival consisteix a observar-lo com a teixidor d’una xarxa de connexions. Valorar-lo com a impulsor d’una topologia d’interseccions amb l’objectiu d’estendre sobre la seva àrea d’influència –física i abstracta– un sistema de complicitats, amb la cultura com a principal element aglutinador. Una repercussió que es fa especialment evident quan la iniciativa neix allunyada de la metròpoli i dels seus potents motors públics i privats. És la circumstància específica de néixer a Girona, i amb temps, atzars, criteri i perseverança convertir-se en un destacat referent entre la variada oferta cultural del país.
En aquest quart de segle ja superat per Temporada Alta, l’ocupació durant dos mesos d’un territori en expansió per una significativa oferta d’espectacles de tot tipus de gènere, disciplina i llenguatge, adreçada a una àmplia tipologia de públics, de totes les edats, gustos i curiositat artística, provoca un notable canvi –encara que sigui temporal– en la relació que s’estableix entre la població i la cultura. Un festival amb arrels es transforma en un actiu que incideix i repercuteix en el teixit col·lectiu. Una empremta que s’ha estès cada vegada més com a responsabilitat social, plasmada en projectes que transcendeixen la delicadesa d’oferir una programació de qualitat.
Un dels seus èxits consolidats és precisament el fet de formar part del calendari privat dels ciutadans. Amb els anys ha crescut el percentatge de visitants que arriben d’altres parts de Catalunya –principalment de Barcelona– i també de França, sense que hagi remès la sòlida base del públic que es podria definir com a local. Una complicitat que sustenta el poder de convocatòria de la programació, que es reflecteix després en una alta ocupació dels espais d’exhibició. Aquesta característica “local” s’ha multiplicat i propagat fins a implicar diferents localitats gironines. Una “taca d’oli” que s’ha estès a un grapat de municipis de la província. Si només s’atingués a la resposta del públic, l’expansió del festival encara seria més potent.
Segurament són més importants les iniciatives per fomentar i reforçar la connexió entre les noves generacions (nens i adolescents) i les arts escèniques, un cop consolidada la confiança de l’espectador adult. Enguany amb A TEMPO. Arts i Formació s’avança una mica més cap a la idea bàsica que el teatre, en qualsevol de les seves múltiples expressions artístiques, ha de formar part de l’educació i l’experiència dels joves. Un caldo de cultiu per tenir en el futur un públic que reclamarà de manera natural un tipus d’oci que conjuga la vivència individual i col·lectiva en un acte únic i irrepetible.
Una altra manera de teixir aquesta nova realitat és implicar-se a fons en la trama de la creació catalana. Iniciativa que no és nova, que batega en els mateixos orígens de Temporada Alta amb els espais i col·lectius que a Salt-Girona marquen la pauta teatral. Amb els anys aquesta aposta s’ha multiplicat i reforçat amb els creadors i agents establerts a Barcelona, amb especial atenció a la nova fornada de dramaturgs i companyies, sense oblidar els noms consagrats. Es pot afirmar que la connexió teatral Girona-Barcelona és una realitat ferma que s’anticipà a l’alta velocitat ferroviària. El festival és ara un soci destacat de projectes on participen les locomotores teatrals de la capital. Un rol que últimament també s’ha obert a les produccions que neixen de la iniciativa privada. El número de coproduccions pot variar sense que es qüestioni –ans al contrari– la clara intenció de Temporada Alta d’ocupar i reivindicar una posició rellevant en la creació catalana. Més que un desig, un acte de responsabilitat.
Després hi ha la trama elaborada amb els fils internacionals que el festival ha aconseguit nuar amb els anys. Aquí s’han teixit dos escenaris destacats. El primer és més proper i ha buscat la sintonia amb els creadors europeus més importants, amb una predilecció gens dissimulada per les apostes d’avantguarda i les dramatúrgies més arriscades i transversals. Un dibuix europeu de l’excel·lència contemporània. No es podria adduir una excel·lent agenda i una millor cartera si molts d’aquests grans artistes –com Alain Platel, Guy Cassiers, Oskaras Koršunovas, Declan Donellan o Josse de Pauw, entre molts d’altres– no acudissin amb significativa assiduïtat a la crida del festival. Presències habituals que a la tardor converteixen Salt i Girona en cites imprescindibles per a qualsevol aficionat al gran teatre.
L’altre teixit és més llunyà. Cal canviar de continent i recórrer els milers de quilòmetres que separen o connecten les escenes teatrals d’Argentina, Uruguai i Mèxic. D’aquests països –més alguna incursió puntual d’altres escenaris llatinoamericans, com Brasil– es programa el treball més vibrant, tant de mestres de llarga trajectòria com d’autors, directors i companyies que representen la primera línia de les seves respectives cultures teatrals. Aquest any s’afegeix Colòmbia amb la presentació del treball de La Congregación Teatro (Camargo).
Quan la mexicana Lagartijas Tiradas al Sol ja s’havia convertit en un nom familiar per al públic català, ha arribat el moment de descobrir enguany el treball de Los Colochos Teatro. Estils diferents amb un objectiu comú: concebre el teatre com un instrument polític a partir del qüestionament de la seva història col·lectiva.
Una agitació internacional que té des de fa cinc anys ambaixada estable a la sala Timbre 4 de Buenos Aires –amb un petit festival i un singular Torneig de dramatúrgia transatlàntic– i que a Girona se celebra amb una convocatòria que atreu programadors de diferents països.