Ara cal realisme

Una vegada més la mà gens innocent de Carles Puigdemont va marcant terreny als partits independentistes: d’una banda, el PDECat és ja una ombra de si mateix, sense ningú prou valent per reaccionar i oposar-se –tal com desitja i està en el seu ADN des de l’antiga Convergència– al que es decideix des de Berlín, tot i que molts ho reconeixen en privat.

D’altra banda, ERC sembla que també ho acata, tot i que Oriol Junqueras, des d’Estremera, repeteix que ara és l’hora de governar, d’ampliar la base de l’independentisme sense transgredir la llei, la Constitució i l’Estatut, amb el suport de Pere Aragonès, Joan Tardà i altres membres del partit amb prou seny i visió política per calibrar la necessitat d’un Govern que oblidi els cants de sirena que arriben de la capital alemanya i es posi a fer feina, que intenti construir ponts.

Si Quim Torra, encara que president per obra i gràcia de Puigdemont, no es pren seriosament el càrrec i oblida que un president ho és per a tot el país i segueix jugant a fet i amagar amb el Govern central, tot anirà de mal borràs.

El que Catalunya necessita urgentment és realisme, fer-se càrrec de la situació d’angoixa i de preocupació que ens envaeix, de la convivència erosionada, dels greus problemes socials que demanen solucions efectives, d’una sanitat que va perdent eficàcia, d’una educació que trontolla…

De veritat pot ser cert que algú desitgi “com pitjor, millor”? MERCÈ CUCURNY

Barcelona