“El problema és que sovint hi ha una gran desproporció entre el ritme de la innovació tecnològica, i el ritme del debat ètic i de l’articulació jurídica”
Cal que ens anticipem als canvis socials, econòmics i polítics que suposarà l’arribada del vehicle autònom a la nostra societat. Per això, hem de desenvolupar un profund debat previ que respongui als grans interrogants ètics i morals que planteja aquesta nova modalitat de transport. Francesc Torralba, director de la Càtedra Ethos, que promou la recerca en matèria d’ètica aplicada a les diferents facultats de la Universitat Ramon Llull, ens apropa a aquesta nova realitat.
Tal i com es defensa des de diferents sectors, creu que el vehicle autònom és una de les grans revolucions de futur?
Evidentment, però no s’ha de caure en la temptació de llegir la innovació tecnològica només en clau positiva, tots els objectes de progrés tenen clarobscurs. Per exemple, que puguem viatjar de Barcelona a Madrid en tren en menys de tres hores té un clar enorme però també té obscurs com el seu impacte mediambiental. En el cas dels cotxes autodirigits, els clars són que reduirem els accidents, aconseguirem que persones amb dificultats físiques es puguin traslladar, guanyarem temps per a nosaltres mateixos perquè no haurem d’estar pendents de la conducció, tindrem vehicles menys contaminants, entre altres aspectes, però també hi haurà obscurs que seran nous i que no havíem imaginat.
Quinssónaquestsobscurs?
La tecnologia pot evitar molts errors humans en la conducció, que són els principals causants dels accidents i de les més grans tragèdies en carretera, però cal pensar que allò que nosaltres creem també és limitat. Podem desenvolupar tecnologies molt sofisticades però aquestes no estan exemptes de fal·libilitat i error. Un altre aspecte és que aquests vehicles es trobaran en situacions en què hauran de prendre decisions, igual que fem habitualment els humans, sempre en funció d’uns criteris. Però quins han de ser aquests criteris i qui els ha d’establir?
Aquest és el debat ètic més important: el dels criteris. A qui ha de salvar o no un vehicle autònom en cas d’un accident inevitable?
Posem un exemple, un vehicle es pot programar perquè no passi de 120 km per hora i ho farà. Però es trobarà amb eventualitats no previstes, com que li passi per davant d’una persona gran o una vaca, i haurà de prioritzar. Segons quins criteris? Es podria dir que en base al criteri de la dignitat de la persona humana.
Depèn del context cultural...
En un carrer de Matadepera, davant de la persona gran i de la vaca, probablement triaries sacrificar la vaca. Però, i si estàs a Delhi o a Calcuta on la vaca és sagrada? I si et trobes en una cultura en què hi ha vides de primera i de segona divisió, per exemple, per raons ètniques?
Per tant, aquests criteris no es poden generalitzar a totes les cultures isocietats.
Exacte. D’altra banda, aquests vehicles els fabricaran perquè circulin per tot el món. Això pot generar situacions com que una persona es trobi asseguda en un cotxe o un autobús que, davant d’una situació imprevista, reaccioni de manera molt diferent a com ell, des del seu criteri personal, ho hagués fet. Com a conseqüència, aquesta persona no se sentirà còmoda amb allò que haurà passat.
Una altra pregunta habitual és: en cas d’accident, qui és el responsable?
Encara no està clar. Quan una màquina es condueix sola, la persona que està a dins no és responsable. Però, qui ho és? El que ha fabricat el vehicle, el que l’ha comercialitzat, el que l’ha comprat...? Hi ha qui parla d’imputar la responsabilitat a les màquines però això pressuposa un reconeixement que ara no tenen: el de persona.
Comes potas sol ir un con sensp el que fa alscriteri sen la presa de deci si on sien la imputa ció dele srespo ns abilitats?
El que manca clarament és un debat social i sobretot un diàleg interdisciplinari. Hi ha d’haver una reflexió molt intensa entre tres actors: tecnòlegs, ètica i dret. El problema és que sovint hi ha una gran desproporció entre el ritme del desenvolupament i de la innovació tecnològica, que és vertiginós, i el ritme del debat ètic i de l’articulació jurídica, que va a pas d’elefant.
La societat hauria de prendre part en aquest debat.
Clar, però per tal que el debat pugui funcionar és bàsic que hi hagi un esforç i una traducció lingüística. Si hi ha molta especialització del saber també hi ha especialització del llenguatge i, al final, la societat no sap de què li parlen. Si no ho entens com pots prendre decisions? Falten ponts lingüístics per fer possible aquesta deliberació. Si no hi ha un camp d’intersecció el que ocorre és que la tecnologia agafa una línia paral·lela i diferent a l’humanista. El debat no el podem deixar només als tecnòlegs perquè sinó ens ho donaran fet i probablement després ens sentirem com en una gàbia tecnològica, en una presó.
Per tant, no hem d’assumir que tot està predeterminat?
El que hem d’exigir és transparència i debat públic. Per assaig i error hem de ser capaços de desenvolupar una tecnologia que estigui al servei de les persones i que sigui coherent amb aquells criteris ètics de la persona que ho adquireix.
Si aquestdeb ata tresb andes està per fer, com és que podem trobar vehicles autònoms circulant sense una legisla cióqu eh oreguli?
Sempre ha passat el mateix, des dels primers cotxes fins al telèfon mòbil. La tecnologia porta el seu ritme i proposa nous enginys a la societat que, en un principi, van a parar a un mercat molt elitista. El marc legal arriba a posteriori. Actualment, els marcs jurídics són molt diferents d’un país a un altre, igual que succeeix amb aspectes vinculats a les biotecnologies com el clonatge d’éssers humans i el lloguer d’úters materns. El que hi ha són codis normatius diferents i per això podem veure circular aquest vehicles en alguns països i en d’altres no. En aquest sentit, el que cal és una ètica global i un dret internacional però estem lluny de tenir-los ben desenvolupats.
Qui ne simplicacionss ocio econòmiqu esté las ubs ti tu ció de profe s si onalscomels taxis t eso elsconductorsd’autobús per robots?
El desenvolupament tecnològic és tan veloç que molts oficis que semblaven imprescindibles passaran al museu de les feines del passat. Seran material arqueològic. D’altra banda, se’n crearan de nous que no podem ni imaginar. El que no sabem és si hi haurà una proporció. La tesi és que hi haurà més destrucció, sobretot de feines mecàniques i rutinàries, mentre que aquelles feines més creatives, romandran durant més temps.
“Amb els cotxes autodirigits reduirem els accidents, guanyarem temps per a nosaltres mateixos i tindrem vehicles menys contaminants”
“El problema és que sovint hi ha una gran desproporció entre el ritme de la innovació tecnològica, i el ritme del debat ètic i de l’articulació jurídica”