Sobre el temps de plom

Quan he llegit la paraula plom a l’article de Juan-José López Burniol “Temps de plom” (Opinió, 7/VII/2018), no sabia si es referia al temps d’anar amb cautela o bé a un temps de lluita. Ambdues deduccions hi cabien, en la seva anàlisi.

Totalment d’acord amb el fet de responsabilitzar el Govern central de la resolució del conflicte polític per ser el que té més poder. I que ha mostrat una miopia política imperdonable, i una gestió indeguda i impròpia d’un sistema democràtic. Em reservo altres qualificatius.

Sobre la ciutadania que se sent desafectada i que creu que només sent un país independent s’aconseguiria la normalitat, cal destacar que aquest grup, potser, no té a hores d’ara una majoria suficient que els permeti plantejar la independència unilateral, i que l’única opció seria amb un nou referèndum i, a més, vinculant.

En aquest moment de tant patiment caldria alçar les penes de presó preventiva a tots els polítics catalans, i facilitar també el retorn dels exiliats voluntàriament, deixant sense efecte les ordres de dret internacional de cerca i captura. Tothom a casa!

Si no es generen víctimes amb la repressió política, menys força tindran els seguidors de la CUP i altres persones que se senten víctimes de la repressió judicial i policial, i la fluïdesa de les negociacions podria seguir obviant el temps de plom.

DOLORS DIVÍ ALASÀ Subscriptora

Mataró