La vaqueria d’Angelina

Susanna Martín Fusté es preguntava a La Foto del Lector com devia ser aquella Barcelona on hi havia espais com el de la foto que enviava de la vaqueria (“Retorn al passat”, 12/VIII/2018).

Conec bé aquesta vaqueria, era a Castillejos amb Consell de Cent i era on de ben petit i acompanyat de la meva àvia anava a buscar llet acabada de munyir.

Recordo com a l’entrar sonava una esquella que penjava del marc de la porta i del fons de la botiga apareixia la senyora Angelina, una àvia de cabells blancs i caminar cansat. De casa portàvem la lletera i ens l’omplia utilitzant les mesures de llauna i l’embut. De vegades em deixava acompanyar-la al pati i mentre ella reomplia cubells de llet jo em quedava fascinat i alhora atemorit veient les vaques.

L’olor d’aquella vaqueria no l’he oblidat. Aquella barreja d’olor de llet, de nata, de bestiar... per a un nen de ciutat com jo, aquella vaqueria feia olor de poble.

Tot i que semblin historietes

d’un passat molt llunyà, de tot això no fa tants anys. Jo tinc 48 anys i això passava a principis dels setanta. Ignoro si hi havia més vaqueries amb bestiar a Barcelona, aquesta no hi va ser gaire més anys. Al cap de ben poquet van treure les vaques, suposo que la senyora Angelina es va jubilar i va arribar la llet envasada en vidre.

Aquella Barcelona va anar desapareixent i va donar pas a allò que alguns en diuen progrés. Ara, però, intentem recuperar certes activitats, van desaparèixer les pageses dels voltants dels mercats i van arribar les botigues online directes de l’hort, al súper ens venen els ous de gallines lliures i d’una màquina expenedora en podrem treure llet crua. Però l’olor de poble de la vaqueria de la senyora Angelina segur que no me la tornaran.

PEP GARCIA

Barcelona