El lector expone

Hem d’aplaudir com a homenatge a les víctimes?

Ja fa molt temps que estic sorprès pel fet que quan una persona és assassinada rep com a homenatge un aplaudiment.

El significat de les accions humanes que són simbòliques està consagrat per la tradició i el temps. Els aplaudiments generalment es fan per al reconeixement de les coses que ens agraden, freqüentment festives, i tenen una dinàmica pròpia. Aplaudim a la fi d’un concert si ens agrada, però als museus no aplaudim un quadre per molt que ens entusiasmi.

Per això no entenc el sentit dels aplaudiments a unes víctimes de les quals no s’està jutjant cap mèrit i han tingut prou desgràcia d’haver estat assassinades.

Molts d’aquests actes són propaganda institucional; al nostre país en tenim una llarga i dissortada tradició. El que caldria és aplaudir els que evitessin aquests crims.

A Itàlia, com a conseqüència de l’accident del pont de Gènova del passat dia 14, hi ha hagut persones que no han volgut participar d’una pantomima institucional. Segurament el que han pensat és que desitgen la intimitat i el silenci en uns moments tan absolutament dolorosos. Potser han pensat que calen menys homenatges i més vigilància i assumpció de responsabilitats. Som tan tribals que ens hem de reunir per confirmar el rebuig de quelcom que es rebutja radicalment per si mateix?

GUILLEM PRATS I PASTOR

Subscriptor

Barcelona