Pobre Àfrica

Soc gran i des de molt jove llegeixo La Vanguardia. Hi ha articles que em fan somriure, altres que m’alliçonen; però n’hi ha que m’esborronen. Creia que amb la culturització, la democràcia i les noves tecnologies els horrors del passat no es repetirien.

Llegeixo un article sobre el Congo. El repasso i no m’ho puc creure (“El Congo, el país de la ferida eterna”, Internacional, 19/VIII/2018). No havíem abolit l’esclavitud? No havíem clamat contra els països d’Europa que s’apoderaven dels diamants del Congo?

Quina humanitat som? Trafiquem amb dones i nens, ara ens apropiem d’aquest mineral tan preuat per abastir la tecnologia més moderna i no som capaços de millorar la vida dels habitants d’aquest país. No volem immigrants i els robem les riqueses abocant-los a la fam i les malalties. Som uns rapinyaries. I amb el temps aquests desheretats seran els amos del món, perquè la desesperació trenca fronteres i tot el que se li posa al davant.

Pel que veig només interessa, com sempre, apoderar-se de les riqueses sense pensar en el demà. No som conscients del mal que deixem enrere.

Gràcies, Xavier Aldekoa per no deixar-nos amagar el cap sota l’ala. Em fa mal el cor i se’m trenca l’ànima. No tenim remei.

M. ASSUMPCIÓ ROCA LÁZARO Barcelona