La solitud de la vellesa

Fer-se gran, a més de les mancances físiques i vitals que t’afecten, és la tristesa que et produeix que pel camí hi vas deixant amics amb qui vas compartir i gaudir l’època més feliç de la teva vida, la joventut. Prens consciència que et vas quedant sol quan ja no trobes aquella persona a qui li pots dir “te’n recordes quan…?”.

Llegeixo sovint de persones que han sobrepassat els noranta amb una bona qualitat de vida, però són feliços? Jo no ho crec. Quan arribes a aquesta edat et passen tantes coses que alguna impedeix ser feliç.

Jo he sobrepassat els noranta, físicament i vitalment estic bé, condueixo, vaig a la piscina cada dia, llegeixo, escric, jugo a escacs, soc un apassionat de l’òpera, vaig a comprar i faig el menjar cada dia, la feina de la casa, la neteja... tenim una assistent. Soc feliç? No. Per què? Perquè la meva dona no està bé. Tenim quatre fills, vuit nets i sis besnets, tots sense cap tipus de problemes.

Em diuen que soc un afortunat, jo no m’hi sento. Soc catòlic practicant, moltes converses amb Déu, però el pobre té tanta feina! Sí, Rafel, em diu, n’hi ha de pitjors, però pensa una cosa, que al final tothom rep allò que li ha donat a la vida. Tot i així, ningú em treu la pena per la meva estimada esposa.

RAFEL BOIX I CULLELL Vilassar de Mar