Un Festival per la llibertat
Soy rebelde canta Amaia (Romero) en el curt de presentació de la 27ena edició de Temporada Alta. A l’escenari íntim d’El Molino, s’imposa una veu suau. Comença gairebé com un murmuri. El cos, gairebé immòbil; cara serena i convençuda de les paraules. La mirada ferma i frontal, amb determinació. L’atípica guanyadora del concurs Operación Triunfo desgrana amb pausada i clara consciència la lletra que fa gairebé cinquanta anys va popularitzar Jeanette. Un tema de Manuel Alejandro que a la darreria del franquisme va aproximar –sense trencar cap plat i sense despertar molta atenció per part de la censura– la cançó protesta al públic mainstream i a les llistes d’èxit. Cançó que al seu posterior recorregut internacional fins i tot es va erigir en himne feminista. Una excel·lent carta musical d’intencions i reivindicacions embolicada en l’aparent lleugeresa de la cultura pop.
Han passat ja dos anys des de la celebració del 25è aniversari i el Festival aposta per sumar a la seva consolidada oferta transversal l’explícita voluntat de mostrar-se sense circumloquis atent i compromès amb l’agitació crítica que sembla haver aflorat en la societat, de la qual la cultura –i en concret, les arts escèniques– no és aliena. Al contrari, s’autoproclama mirall, motor i altaveu de les denúncies, les inquietuds i els temors presents en la societat, entre els quals, el retrocés en llibertats i drets civils. Com la d’expressió, que semblava conquerida sense rescissió fins que la realitat més pròxima s’ha entossudit a demostrar el contrari. Com si el rellotge de la història s’hagués posat a córrer marxa enrere perquè el missatge de Soy rebelde es torni a mostrar del tot vigent.
Aquesta posició d’afirmació i denúncia activa no es queda només en l’esplèndida picada d’ullet musical. També és molt present a Calla, Hamlet, Calla, l’espectacle –encàrrec de Temporada Alta– dirigit per Carla Rovira al capdavant d’un col·lectiu d’artistes que a partir del famós monòleg de Shakespeare posarà en qüestió les veritables fronteres de la llibertat d’expressió en l’actualitat. Fronteres que semblen encongirse en cada nou titular de premsa. Un discurs militant també molt viu en l’adaptació que ha fet Àlex Rigola d’Un enemic del poble d’Ibsen. Postil·lat en aquesta versió com a “àgora” amb tota la intenció de forçar la mirada col·lectiva sobre la creació teatral. També la del públic. Un bon sotrac a la passivitat acrítica i als rols consolidats.
Teatre polític
També és l’esperit que impregna la significativa presència de muntatges adscrits als postulats del teatre documental i que tindrà el seu epicentre a La Planeta amb propostes com Una lluita constant de Carlota Subirós i La Ruta 40, No
m’oblideu mai de Llàtzer Garcia o El color de la llum de Ferran Joanmiquel. Una sala que estén la seva aposta pel teatre polític –en el clàssic i reivindicable sentit del ter me–ambla presenta ció de MiliKK de Marc Angelet, Els ocells de La Calòrica o
Uncanny Valley. Aquest últim projecte de Rimini Protokoll –esperat debut de Stefan Kaegi a Temporada Alta– sobre la creixent i pertorbadora integració de la intel·ligència artificial i la robòtica en la vida quotidiana –i els conflictes que genera– també forma part de la carpeta de coproduccions internacionalsen què participa el Festival. No és l’únic exemple. Aquella reforçada política d’incidència transfronterera –fomentant sobretot la interrelació de creadors propis i forans– també és darrere d’espectacles com
La néta del senyor Linh (Guy Cassiers dirigint Lluís Homar), Here (col·laboració entre Lali Ayguadé i Guilhem Chatir) o L’omissió de la
família Coleman (Claudio Tolcachir dirigint un repartiment català).
Un altre necessari crit de protesta del Festival es concentra en les propostes escèniques que denuncien les diferents cares –també les acceptades– de la violència de gènere. La violència de tot tipus exercida sobre les dones. A més d’acollir
Rebota, rebota y en tu cara explota –un muntatge d’Agnés Mateus i Quim Tarrida que torna a Catalunya després de triomfar també per Europa com a prova de l’honesta contundència del seu missatge– s’estrena
MACHO MAN, un espectacle-instal·lació testimonial de Rigola sobre la violència masclista, i Només una vegada, un drama sobre el maltractament de Marta Buchaca.
Potser en aquesta edició la marca social del certamen sembla voluntàriament més explícita en el seu programa, però fa anys que el Festival treballa a crear vincles amb la comunitat que l’acull. Un propòsit plasmat en projectes com A Tempo, de la mà del món educatiu –aquesta serà la seva segona edició– o tota l’activitat promoguda i generada des de la Fundació La Ciutat Invisible des del 2013.
Tot això sense renunciar a ser un Festival de referència que es projecta sobre un territori creixent i que sap harmonitzar una enorme diversitat de públics amb els seus propis gustos i interessos. Temporada Alta procura ser un Festival per a tothom, oferint tant espectacles de provat èxit comercial com produccions de joves talents que requereixen un gest de confiança per poder presentar-se en societat. Tot això reforçant els ponts amb els centres creatius d’Amèrica del Sud i del cor d’Europa. Només així s’explica la nòmina d’artistes internacionals que s’han convertit en convidats habituals, com Alain Platel, que torna amb Requiem pour L, Thomas Ostermeier (Im Herzen der Gewalt) o Oskaras Koršunovas (Vestuvès) o la presència de consagrats que encara no havien passat per Temporada Alta, com Jan Lauwers i la Needcompany, que inaugura el Festival amb Isabella’s room, una fita del teatre europeu del segle XX des de la seva aclamada estrena el 2004.