La incomoditat del mirall
La presència del teatre documental en la nostra escena ha estat intermitent al llarg de les últimes dècades, una fluctuació que depèn en última instància de les modes i, sobretot, de la intenció dels creadors que utilitzen aquesta arma tan precisa com arriscada. El recurs d’intentar pujar a escena fragments de realitat xoca frontalment amb els codis ortodoxos del teatre que es basen més en la representació d’una convicció que no pas en la il·lustració demostrativa d’uns fets. L’actual emergència i propagació de nous codis i estètiques lliures de la cotilla ficcional dels marcs textuals de repertori ha permès incorporar el recurs de la veracitat i ha donat peu a alguns dels espectacles i debats més interessants que ara mateix circulen per Europa.
Més enllà de la tècnica i la teoria, el que evidencia la salut del teatre documental és la preocupació dels creadors per transportar a escena una percepció crítica de la realitat d’una forma menys individualista. No és casual, per exemple, que l’època daurada de la tècnica fos l’Alemanya dels anys seixanta. Amb referents com Peter Weiss, el corrent hi va coincidir amb el panorama de profund qüestionament de la història d’un país que s’enfrontava als seus pitjors fantasmes. Tampoc no és casualitat que l’actual època sigui propícia per a l’eina documental, un context de transformació sorgit d’una profunda crisi de confiança en els discursos oficials i les institucions que els defensen. Benvinguts siguin els mètodes contestaris
La constatació d’uns fets
i revisionistes que ens planten davant dels morros un no sempre còmode mirall. El marc documental no és només la dèria d’un grup d’artistes contraculturals al marge dels patrons comercials. Directors de prestigi com Àlex Rigola o Carlota Subirós portaran a Temporada Alta noves creacions ancorades en més o menys grau a uns fetsreals.Rigo la, perlas e va banda, presentarà MACHO MAN, un es pect acle inst al· la ció que connecta ambles recents investigacions del creador barceloní en el marc del dispositiu de recepció. Si en els seus dos anteriors espectacles vistos al Festival –Who is me. Pasolini i Vania–
Rigola situava els espectadors dins d’una caixa de reduïdes dimensions per trencar la distància entre actors i públic, l’aposta passa ara per tancar l’espectador entre els deu cubicles que retracten un tema sagnant, la violència masclista. La intenció? Qüestionar-nos, a escala individual però també col·lectiva, una qualitat intrínseca del bon teatre document que fa referència al mar crealcom par ti ti en sin terp el· la coma ciutadans que l’habiten.
En una línia paral·lela se situa la companyia La Ruta 40 i la directora Carlota Subirós, que convergeixen en l’espectacle
Una lluita constant, definit com un “exercici de memòria viva” al voltant d’episodis de lluita col·lectiva de la història recent. En aquest cas, el dispositiu de l’obra salta de la realitat a la ficció i planteja, d’aquesta forma, una contaminació que ajuda a
Reproduir la realitat
fugir d’una de les trampes del teatre documental, la confusió que pot donar-se entre document, versemblança i objectivitat. Popularitzada a principis de l’actual segle al cor de l’escena britànica, la tècnica Verbatim proposa la reproducció de testimonis reals, enregistraments que els actors aprenen i reprodueixen al detall. Pere Puig va impulsar a la Sala Planeta de Girona un cicle d’obres basat en la tècnica i ara Temporada Alta aixopluga tres de les més destacades. D’una banda, estrena
Mili KK, projecte sobre els objectors de consciència de Marc Angelet i Jumon Erra, i recupera No m’oblideu mai, la confluència entre dos membres del Teatre de l’Enjòlit i el dramaturg i director Llàtzer García. El tema del suïcidi entre els adolescents és la base d’un viatge colpidor que es complementa amb un col·loqui final protagonitzat per experts i testimonis: teatre realitat complementat amb la mateixa realitat.
Finalment, El color de la llum, proposta signada pel director Ferran Joanmiquel. Els testimonis de cinc fotoperiodistes que han treballat en zones de conflicte i ens conviden a pensar els límits ètics de la seva professió. Un mecanisme que posa en relleu que el bon teatre document és aquell que es contagia de la funció essencial del periodisme, qüestionar la societat dels nostres dies.