Un món que fa por
Una de les lliçons que podem extreure de la magnífica novel·la
d’Édouard Louis Història de la
violència (Empúries, 2017) és que només endinsant-nos en la ira del nostre món podrem trobar les veritats ocultes de la nostra societat. I això és el que ha intentat portar a terme Thomas Ostermeier en la
versió teatral que n’ha fet del llibre, Im Herzen der Gewalt (Al cor de la violència), estrenada fa molt poquet a la Schaubühne ( juny del 2018), en la qual es capbussa en la història autobiogràfica de Louis i la seva relació amb el jove Reda. Una trobada d’una nit, al més pur estil Koltès i en la línia del director alemany de retratar els racons foscos de la societat que ens ha tocat viure, ja que aquí ens parlarà del racisme, del desig, de l’homofòbia. Sense l’austeritat de Susn (TA 13) però amb una nova radicalitat textual.
Directe a la jugular El Festival Temporada Alta d’aquest any ha decidit apostar per la cruesa del discurs, sense mitges tintes, directes a la jugular. No és cap novetat, però sí que ho és si parlem del punt de vista extrem que presenten les millors propostes internacionals, ja que ni la versió de la Traviata que veurem no en queda al marge. Ja s’ho preguntava la Ivana de Temps salvatge, l’obra de Josep Maria Miró que vam veure la primavera passada al TNC: “És aquest un lloc bonic per viure?”. A Girona i Salt potser ens ofereixen una resposta.
Un altre dels directors europeus experts a posar el dit a la nafra és el lituà Oskaras Koršunovas, qui any rere any visita el Festival amb muntatges impactants. Després del Cleansed de Sarah Kane, ha decidit versionar El
casament dels petit burgesos de Brecht amb el títol de Vestuvés (Casament), una farsa sobre la moral de la classe mitjana i el regne de les aparences, de la buidor, que tots hem construït, i que en la versió del lituà ens recorda el Festen de Thomas Vinterberg. És a dir, a una celebració familiar que està destinada a acabar com el rosari de l’aurora. La crítica del seu país n’ha destacat la bona feina del jove càsting de què disposa el director i la relació amb el seu muntatge d’Els baixos
fons de Gorki, també estrenat a Temporada Alta. Estem acostumats a veure com Koršunovas trenca barreres i viatja fins al límit. Aquí, a més, deixa un gran espai per a la improvisació, ja que en cada funció es comenten els fets del dia.
Però si hi ha un esdeveniment remarcable en aquesta edició no és altre que el retorn a Catalunya d’una de les companyies més espaterrants dels últims temps, els Rimini Protokoll de Stefan Kaegi, que ens portaran Uncanny Valley. Una peça en la qual ens plantaran als morros la rèplica robòtica de Thomas Melle, un autor alemany radical conegut per Die Welt im Rücken (El món a la part posterior), un volum en el qual ens explica la seva malaltia mental a través de la cultura pop. Kaegi i companyia exploren la identitat dels éssers humans i els límits de la ciència per saber què passa quan es fa una còpia d’una persona.
Deixeble de Peter Brook I enmig de tot hi ha els personatges, les ficcions creades per emmirallar-nos que continuen caminant dècades després de néixer. D’aquí l’interès de la versió que Benjamin Lazar ha construït de la Traviata de Verdi. El deixeble de Peter Brook ha aixecat una producció operística del Bouffes du Nord parisenc marca de la casa, on menys és més. Veurem una òpera sense fronteres entre músics i cantants, on la lírica es barreja amb el teatre. Tot per recuperar la vida d’aquesta dona, Violetta Valéry, una cortesana llibertària inventada per Alexandre Dumas a La dama de les
camèlies. Una dona que va llegar-nos una posició davant la vida.
Valéry, de fet, podria haver sorgit del barri marginal de primers del segle XX que la companyia anglesa 1927 porta a escena a
The Animals and Children took to the Streets, una novel·la gràfica en format teatral que barreja cinema mut alemany de primers del segle passat i novel·la negra. La tropa de l’il·lustrador Paul Barritt i l’escriptora i actriu Suzanne Andrade va assolir la fama el 2010 amb aquesta peça, que ha fet més de 400 funcions des d’aleshores, sobre la revolta d’uns nens que segresten gats.
Ostermeier, Rimini Protokoll, Koršunovas, 1927 i el Bouffes du Nord fan un cru retrat de l’univers contemporani