L’anhel que perdura
Claudio Tolcachir, Sergio Blanco i Lautario Perotti. Tres grans noms del teatre sud-americà que ja formen part del nostre. Malauradament, tot i que encara no som allà on anem, sabem que el diàleg i la cultura són el que diferencien la civilització de la barbàrie. Per això, el Festival Temporada Alta consolida, un any més, els seus vincles amb l’escena iberoamericana, fent de pont entre l’Amèrica del Sud i Catalunya. Un cicle que converteix el Festival de Tardor de Catalunya en un referent europeu i en un espai d’obertura a les produccions llatinoamericanes més rellevants. Enguany, amb quatre espectacles, tenim un exemple eminent del seu teatre tan singular.
Primer text de Tolcalchir
L’omissió de la famlia Coleman és el primer text que va escriure Claudio Tolcachir, divuit anys després d’estrenar-lo aquesta família al límit del trencament ha sigut adoptada amb passió arreu. És un fenomen estrany que ens hauria de fer reflexionar, potser perquè ens atrau l’humor grotesc i la convivència impossible dels seus membres, enmig d’una clariana on veiem aflorar alguns dels nostres meandres familiars. Però, qui sap si, pel contrari, ben asseguts a la butaca i a l’empara de la fosca, aquesta família disfuncional ens tranquil·litza enormement gràcies a l’interval d’una experiència catàrtica. El cas és que l’humor fosc i cru de Tolcachir enganxa espectadors pertot el món, i és que la família és tot un tema. Vivim l’univers clos i particular dels Coleman, l’embruix del seu dia a dia, delirant, patètic, enmig d’un lloc cofat d’espais particulars i refugis personals íntims on detectem estranys indicis d’una impietat latent. L’interès d’aquesta nova posada en escena és poder veure L’omissió de la família
Coleman en versió catalana, traduïda per Jordi Galceran i dirigida pel mateix Tolcachir, una festa teatral amb reconeguts actors de casa: Francesca Piñón, Bruna Cusí, Roser Batalla, Sergi Torrecilla, Vanessa Segura, Ireneu Tranis, Marc Rodríguez i Josep Julien. Tot un luxe!
El multi-premiat Sergio Blanco torna a Temporada Alta amb dues peces: Kassandra i El bramido de Düsseldorf, un nou text d’autoficció que juga, com sempre, amb l’espectador. El dramaturg i director francouruguaià és un mestre de les paraules i del joc escènic, de la incògnita i l’ambigüitat, algú que ressegueix a fons les traces i les ferides que l’hi ha infligit la vida per manipular-les i deformar-les en la ficció teatral. El bramido de Düsseldorf, és una peça que relata l’agonia i la mort del seu pare en una clínica de Düsseldorf, ciutat a la qual han viatjat plegats per tirar endavant un projecte. Però, quin? Mai ho sabrem amb certesa. S’especula amb tres hipòtesis: la inauguració d’una exposició sobre Peter Kürten –el cèlebre assassí en sèrie alemany de principis del segle XX, –conegut com el Vampir de Düsseldorf; la visita del director a la ciutat per firmar un contracte com a guionista de pel·lícules pornogràfiques, o una estada a Düsseldorf per fer-se la circumcisió i procedir així a la seva conversió al judaisme en la famosa sinagoga. Una teranyina ambigua i particular que Blanco manipula a la perfecció per reflexionar sobre la mort, l’art, Déu i la sexualitat. Ja us adverteixo que la posada en escena és impactant i els actors són de primera.
Kassandra, en canvi, és un monòleg que beu del mite grec. Quan Cassandra ha après d’Apolo l’art de l’endevinació i de predir el futur, aquesta el rebutja. Apolo la maleeix escopint-li a la boca. Aquesta maledicció consisteix en què ningú creurà mai en les seves prediccions. Sergio Blanco converteix Cassandra en un noi amb nom de noia, algú que viu al marge de tot i que parla una llengua que ressona estranya. Kassandra, amb direcció de Sergi Belbel i amb l’actriu Elisabet Casanovas, és una obra política que, a banda de desmitificar el mite a través de les seves històries, ens acara al món d’avui i al que som.
L’actor, dramaturg i director argentí Lautaro Perotti, cofundador de Timbre 4 juntament amb Claudio Tolcachir, sembla interessar-se per la fabulació, els misteris, les desaparicions i les famílies marcades per episodis sinistres. A Cronología de
las bestias mostra com la realitat ens fa veure que en la vida succeeixen coses terribles, i que hi ha bèsties que campen lliurement i ens sotgen en qualevol cantonada. Comptem, a més, amb el debut als escenaris de Girona capital de Carmen Machi com a protagonista, dirigida pel sorprenent i enigmàtic Lautaro Perotti.