La mort de les etiquetes
El Festival s’ha convertit en una plataforma de presentació i exhibició d’algunes de les propostes més innovadores
Noves tendències, creació híbrida, creació contemporània. Són algunes deles etiquetes amblesquals normalment ens referim als espectacles difícils de classificar. Espectacles que, tenint en compte la nostra (convencional) cartellera teatral, surten de la norma, són diferents. Espectacles que no podem catalogar només coma teatre,circ,d ansa operfor man ce.
Conseqüència directa: a Catalunya aquests creadors sovint es veuen obligats a crear, viure i jugar als marges. A crear espectacles que caben en una maleta, espectacles on el text no és un problema. Es veuen obligats a viatjar per damunt de les seves possibilitats i fer vida als aeroports. Per sort, hi ha països on el teatre fa anys que ha agafat un nou rumb, on la cartellera és més porosa i arriscada. Països amb menys etiquetes i més in te rdiscipl in arietat.Nomésc al donar un cop d’ull a la programació dels teatres de Brussel·les, per exemple, per adonar-se que allò que nosaltres considerem la norma, allà és pràcticament l’excepció. Que allò que nosaltres reduïm a quatre festivals i algunes sales –normalment petites i alternatives–, a altres països és, pràcticament, la seva definició de teatre contemporani.
Per evitar que la situació es perllongui més del compte i intentar arribar a aquestes altres realitats teatreres, fa anys que un dels principals eixos de Temporada Alta és la creació contemporània. De fet, el Festival s’ha convertit en una plataforma de presentació i exhibició d’algunes de les propostes més innovadores en les arts escèniques, ja sigui de caràcter nacional o internacional. Ha estat i és l’aparador de companyies que basen el seu treball en l’experimentació, que no posen límit als gèneres. Perquè aquesta és, precisament, una de les claus del treball de molts d’aquests creadors: l’autollibertat i la falta de prejudicis. Utilitzen elements de la
performance, de la dansa, del circ, del teatre de text, de les arts plàstiques o la música segons les diferents necessitats del que volen explicar. Potser perquè creuen que les arts escèniques haurien de ser híbrides per naturalesa.
Mestres del futur
Alguns dels màxims exponents nacionals i internacionals del que anomenem ‘creació contemporània’ seran a Girona aquesta tardor. Autèntics mestres que han marcat una manera de fer i entendre les arts escèniques, com Angélica Liddell, Jan Fabre o Rimini Protokoll. També podrem veure noms més que consolidats de l’escena teatral com Barò d’Evel, Agnès Mateus, Quim Tarrida, Pep Ramis, Lali Ayguadé, Chokri Ben Chikha o Piero Steiner. I d’altres, com Carla Rovira o Pau Masaló, que són i representen el present i futur més immediat.
Després de revolucionar les xarxes socials i aconseguir que les arts escèniques entressin al prime time televisiu amb la performance de 24 hores Mount Olympus, el sempre irreverent i multifacètic Jan Fabre presentarà
The Generosity of Dorcas. Un solo interpretat per Matteo Sedda –un dels protagonistes de
Mount Olympus–, on el ballarí arribarà a un estat de trànsit i èxtasi físic i mental que no deixarà ningú indiferent. Per la seva banda, el col·lectiu alemany Rimini Protokoll farà un pas més enllà i arribarà per primera vegada a Girona amb un espectacle sense actors. O gairebé. L’únic intèrpret d’Uncanny Valley és un robot amb la veu i el cos de l’escriptor Thomas Melle. L’objectiu? Fer-nos reflexionar sobre la relació entre homes i màquines.
La tecnologia també tindrà un pes especial a Amnès(i)s(t)ia. Un muntatge dirigit pel director belga Chokri Ben Chikha amb la companyia IT Teatre, de graduats de l’Escola Superior d’Art Dramàtic de l’Institut del Teatre, que arribarà al Festival a finals de novembre. La peça, que fusiona teatre i dansa amb la televisió i YouTube, pretén fer-nos reflexionar sobre la idea del silenci com a còmplice de la injustícia. L’estrena més esperada, però, la protagonitza Angélica Liddell, un dels grans referents de l’avantguarda teatral europea. Després de quatre anys d’exili voluntari, la figuerenca torna a Girona per presentar Génesis 6,
6-7, un espectacle que barreja el mite de Medea amb l’Antic Testament, el teatre amb la poesia.
Sense Angélica Liddell o Jan Fabre no seria possible, per exemple, la manera d’entendre el teatre d’Agnés Mateus i Quim Tarrida, que també podrem veure al Festival. Mateus, performer que ha treballat amb artistes tan importants com Roger Bernat, Rodrigo García i Simona Levi, i Tarrida, artista multidisciplinari molt vinculat al món de l’art conceptual, van unir els seus universos creatius ara fa tres anys per crear
Hostiando a M. Una peça que va revolucionar l’escena alternativa barcelonina. Ara hi han tornat amb Rebota, rebota y en tu cara
explota. Una autèntica bomba feminista que, des de la seva estrena el passat mes de gener, no ha parat de girar per Europa.
Companyia estimada
Els que tampoc no han parat, i amb raó, són Barò d’Evel, una de les companyies més estimades pel públic gironí gràcies a muntatges com Bèsties (TA 16) o Mazut
(TA 12). Una companyia que, tot i que va començar etiquetant-se com un circ contemporani amb tocs de dansa, ja fa uns quants anys que opten per la hibridació més pura. Imaginació al poder. Là, el seu darrer muntatge, n’és un bon exemple. Un espectacle que barreja tècniques de circ, arts plàstiques, dansa i, fins i tot, poesia.
Tot i que no fa tants anys que treballen com Liddell o Fabre, Barò d’Evel ja són considerats mestres per alguns creadors. És el cas de la ballarina i coreògrafa Lali Ayguadé, que, juntament amb el ballarí francomarroquí Guilhem Chatir, serà a Temporada Alta per presentar la seva darrera peça, Here, un espectacle que neix de l’experimentació i l’exploració i al qual s’han acabat sumant una dramaturga i escenògrafa (Aïda Gabriëls) i una cantant i compositora (Joana Gomila).
Piero Steiner, un altre intèrpret que hem pogut veure treballar amb Barò d’Evel, s’ha associat amb Andrés Corchero, Pep Ramis i Enric Ases, tres artistes de línies creatives singulars, per posar en comú les seves maneres d’entendre el teatre i el moviment. El resultat, titulat La set i la revolució, reflexiona sobre els clubs i caus on els homes es troben per exercir un cert tipus de masculinitat. També Carla Rovira, Pau Masaló, Ramon Bonvehí i Laura Blanch, noms que estan fent parlar molt, s’han associat per parir, entre tots, un espectacle de creació col·lectiva sobre la llibertat d’expressió. Calla, Hamlet, Calla parteix del monòleg més conegut i parafrasejat del món occidental –el ‘ser o no ser’ de Hamlet–, per preguntar-se quins són, si és que en té, els límits de la llibertat d’expressió. Callar o no callar? Aquesta és la qüestió.