La música s’escola per tot arreu
Al món escènic hi ha com a mínim dues veritats que resulten inqüestionables. La primera és aquella que afirma que es pot fer teatre a qualsevol lloc. La segona és la que assegura que es pot fer un musical sobre qualsevol tema. O fins i tot una òpera: qui li anava a dir a una glòria de les lletres catalanes com ara Ramon Llull que un dia el trobaríem cantant a l’escenari per culpa de Francesc Cassú, Jaume Cabré i Xavier Albertí a Llull. Òpera en un pròleg i dos
actes?. Doncs poc s’hauria pogut imaginar al seu moment el llegendari secretari general de Comissions Obreres Marcelino Camacho que amb el temps la lluita sindicalista donaria lloc a una comèdia musical titulada per Alberto San Juan
Mundo obrero, el mateix nom que té des de l’any 1930 l’emblemàtica publicació oficial del Partit Comunista d’Espanya. I si aquesta trobada amb un passat dels sindicats – pistolers de la CNT inclosos– potser més gloriós que el present sona una mica a Radio Futura, serà culpa d’aquest Juan Perro anomenat Santiago Auserón: ell ha posat partitura a la moguda sindical. Però si està demostrat que la música serveix per enaltir els ànims creant sensació de solidaritat col·lectiva, no és menys cert alhora que qui canta, els seus mals espanta. Així ho ha entès Albert Pla, que a Miedo posa banda sonora a les pors de tota mena –les racionals i les poca-solta- que ens roseguen per dins amb l’ajuda d’un notable suport videogràfic que ens fa recórrer paisatges d’aquells que, encara que sigui amb humor, fan molt yu-yu. En canvi, els espais siderals videogràfics d’El Petit
Príncep –l’èxit d’aquesta revisió del llibre de Saint-Exupéry dirigida per Àngel Llàcer està fent que reaparegui a la programació del Festival any rera any– ens fan visitar territoris plens de fantasia amb allò que se’n diu alè poètic.
Mentre el príncep i l’aviador van saltant de planeta en planeta, nosaltres tornem a la terra per ficar-nos a les timbes en les quals juga la companyia de Le Croupier, aquest grup musical que, no tenint-ne prou amb les seves pròpies composicions, els darrers anys ha tirat mà de vells cuplets nascuts al mític –i irrecuperable– Paral·lel d’altres temps, i a la sarsuela cuinada a la catalana. De tot plegat en tindrem una mica a La Festé, un molt teatral concert de comiat pel quan es deixaran caure des de Merche Mar fins a Marc Parrot, tot passant per Mont Plans.
Apartem la frivolitat per entrar en els terrenys de la lírica més sagrada? Però amb Cor de Teatre fins i tot la pitjor guerra es pot convertir en una bona gresca, com quedarà demostrat a TROIA, una veritable
odissea!. Com sempre passa amb aquesta gent, també aquest cop Purcell, Bach, Mozart, Wagner o Verdi, ens arribaran cantants a cappella. Parlant de Verdi: la seva música protagonitzarà un dels moments més esperats del Festival gràcies a Traviata (You deserve a better future) ,un aclamat espectacle de Benjamin Lazar que deixa de banda la gran orquestra i els luxosos decorats per explorar el drama íntim de la cortesana Violetta des d’un escenari en què els instrumentistes es barregen amb els intèrprets dramàtics de l’obra. I si aquesta proposta sembla seguir l’estela d’aquella cèlebre Carmen de Peter Brook no és per casualitat, perquè ha nascut al mateix Théâtre des Bouffes du Nord creat pel gran mestre.