Recuperar assignatures pendents
Per als estudiants la possibilitat de posar-se al dia i aprovar allò que havia quedat pendent, arriba el mes de setembre. Però –i gràcies a la programació de Temporada Alta– per als addictes als escenaris que no donen a l’abast i s’acaben perdent sempre alguna cita imprescindible o una altra, l’època de recuperacions s’inicia el mes d’octubre i es perllonga al llarg de les vuit setmanes següents. Imaginem-nos, per posar un exemple, que encara hi ha algú que no ha participat en la molt saborosa i del tot mallorquina matança del porc que Toni Gomila organitza a Acorar; doncs ara té la possibilitat d’entendre per què aquest fantàstic espectacle fa tant de temps que omple teatres i sobrassades. I això, només passa un cop l’any. Igual que la doblement adúltera trobada anual que mantenen des del 1975 i en un agradable hotelet d’aspecte immutable al pas del temps els dos amants d’Un cop l’any, la brillant comèdia romàntica amb algunes gotetes amargues de Bernard Slade –tot un èxit a Broadway– a la qual Àngel Llàcer ha donat un to més casolà.
I és que Llàcer ha volgut que l’evolució que segueix la parelleta formada aquí per Andrea Ros i David Verdaguer vingui a coincidir amb l’evolució que segueix el país en el qual viuen ara aquests dos, des dels dies de la transició i al llarg d’un quart de segle. Fa només un parell de temporades Stephen Karam triomfava als escenaris de Broadway (abans, ja ho havia fet als de l’Off ) i s’emportava tots els premis grossos de l’any (Tony inclòs), gràcies a la colla d’humans units per vincles familiars que protagonitza Humans. Una obra que no deixa de ser també una bona comèdia, però en la qual –com ens demostren Jordi Bosch, Maife Gil, Lluïsa Castell, Candela Serrat, Miranda Gas i Jordi Andújar a l’espectacle dirigit per Mario Gas– l’amargor ja no es limita al degoteig, sinó que contamina completament l’existència d’uns personatges marcats per crisis de tota mena que celebren el dia d’acció de gràcies amb l’ombra de l’11/9 encara ben present.
Seguim amb bon teatre anglosaxó, encara que canviem de continent? Doncs fem-ho, en companyia de dues obres posades en escena per una única excel·lent directora: Sílvia Munt. És ella qui, i amb la complicitat de l’autora britànica Amelia Bullmore, ha convertit Cristina Genebat, Marta Marco i Clara Segura en Les noies
de Mossbank Road demostrar-nos que les amistats que marquen de debò la vida s’acaben imposant a les diferències personals i a les distàncies de tota mena.
I és ella també qui s’ha posat a buscar La
resposta (una resposta que té a veure amb el compromís d’honestedat que exigeixen tant l’activitat artística com les relacions personals) en companyia d’Emma Vilarasau, David Selvas, Àngels Gonyalons, Àlex Casanovas, Carme Fortuny, Ferran Rañé i Eduard Buch. I en companyia, naturalment, del més txekhovià dels autors irlandesos, el gran Brian Friel. En qualsevol cas, això de preguntar-se sobre l’honestedat del teu treball i els límits que et vols o no imposar per assolir l’èxit no és quelcom que afecti només a creadors com ara els dos escriptors que apareixen en l’obra de Friel: també els joves emprenedors amb ganes de triomfar en el món empresarial amb una iniciativa agosarada s’acaben enfrontant tard o d’hora a aquesta de mena de decisions que tenen a veure amb posicions ètiques. I això ho saben molt bé els protagonistes de Fairfly, l’estupenda comèdia de Joan Yago amb la qual La Calòrica (a punt d’estrenar nou espectacle,
Els ocells, en aquest mateix Festival) ha entrat pel camí de la consagració –crec que ja no els manca cap dels premis teatrals que s’atorguen a casa nostra– i ens demostran que encara no havíem entès ben bé les capacitats nutritives contingudes en una bona mosca. Per cert que, i tornant a això
Dos clàssics
del compromís artístic, el tema també treu el nas encara que sigui tangencialment a Esmorza amb mi, l’esplèndida comèdia (sí, també ella una mica romàntica i una mica amarga; quan es parla de sentiments sense fals sentimentalisme això acaba resultant inevitable) amb la qual Iván Morales ha construït una mena de seqüela emocional d’aquella altra també magnífica
Sé de un lugar. Amargor i romanticisme també traspua a Las tribulaciones de
Virginia, una joia dels Hermanos Oligor. Una història d’amor i desamor que exhaureix entrades allà on va. Acabem amb dos clàssics, un –per trencar la ratxa de les recuperacions– en forma de novetat absoluta. Aquí teniu a Julio Manrique, donant-t’ho un cop més tot perquè la tragèdia d’Èdip (convertit alhora en detectiu, víctima i culpable del seu propi
thriller) ressoni amb força, mentre Oriol Broggi la guarneix amb estètica brookiana. I ja que diuen que Grècia va inventar la democràcia, aquí teniu Un enemigo del
pueblo (Ágora) disposat a demostrar que potser això de la democràcia està una mica sobrevalorat. Si voleu opinar democràticament sobre el tema no dubteu que Àlex Rigola –que ha reinventat a fons el text d’Ibsen en aquesta proposta interpretada per gent com ara Nao Albet, Israel Elejalde o Irene Escobar recentment estrenada als escenaris madrilenys– us deixarà fer-ho. I ja podeu començar a pensar si us podeu refiar del missatge que us envien aquelles companyies teatrals prou subvencionades per no enviar missatges que alterin l’ordre establert: també va d’això, el muntatge de Rigola.