La dansa que no tan sols balla
Incardinada en el llenguatge contemporani, en diàleg directe amb la resta de manifestacions escèniques, protagonista d’alguns dels canvis més radicals en la posada en escena i la conceptualització, la dansa dels nostres dies ha deixat de sentir preocupació exclusiva per la forma. O si més no ha mitigat la dependència emocional amb la línia, el giravolt i la circularitat, per centrarse en el sentit de l’obra. Una transformació única en el conjunt de les arts en viu: compta amb el moviment com a eix bàsic d’identificació, però se sent alliberada de disciplines i floritures, a no ser que aportin accent i significat al conjunt. Un fenomen explosiu del qual es pot traçar una línia de continuïtat, una generació capdavantera, a partir del moment en què la dansa passa a ser alguna cosa diferent i fins i tot es rebateja: “S’ha de deixar que cadascú
Incardinada en el llenguatge contemporani, la dansa dels nostres dies ha deixat de sentir preocupació exclusiva per la forma
s’expressi segons les seves motivacions internes”. deixarà dit Pina Bausch, precisament una de les protagonistes de la programació de Temporada Alta a Salt amb Moving with Pina. Es tracta d’un solo de Cristiana Morganti que ens serveix aquí per assenyalar aquell fil que relliga les propostes d’arts del moviment que arriben al Festival: la transversalitat i el desplaçament. Cristiana Morganti va ser ballarina a la companyia Tanztheater Wuppertal de la coreògrafa alemanya. Superada per la mort sobtada de la ideòloga de la dansa-teatre, va dissenyar aquesta conferència ballada el 2010. Conté totes les dosis d’hibridació de llenguatges, diversitat de perspectiva i exemplificació que aquella figura de la dansa contemporània ens va regalar i és una oportunitat única per aprendre sobre els processos creatius que seguia.
La programació del Festival és farcida de bons exemples de la transformació de la dansa al llarg de les darreres dècades. Sense esperar que en el futur una altra artista li reti memòria, Marta Carrasco presenta a la Sala La Planeta de Girona el que serà, segons ha dit, el seu darrer solo i que ha estat guardonat, entre d’altres, pel col·lectiu de crítics de dansa de Catalunya:
Perra de nadie. Actriu ballada, intèrpret de moviments parlats, fa un repàs de les veus femenines que l’han acompanyada en la seva dilatada carrera com a coreògrafa. Sensibilitat, impetuositat i molt de sentit: un traç de veritat per a una ballarina cabdal del panorama català.
És igual d’imprescindible que María Muñoz, directora de la producció que El Club presentarà al Teatre de Salt: La
set i la revolució. Es tracta d’un col·lectiu masculí format per Piero Steiner, Andrés Corchero, Pep Ramis i Enric Ases. Una altra ocasió perfecta de suma de conceptes: ballarins de trajectòries ben diverses, sempre interessats pel diàleg entre el gest, la paraula, el moviment, la representació i l’espai, però cadascú d’ells des de mirades accentuadament diferents. Volen reflexionar sobre la identitat de gènere. Preguntant-se, precisament, al voltant de la posició de dominació i exclusivitat des de la qual s’exerceix.
El circ contemporani també uneix forces amb la dansa. El Baró d’Evel és un dels seus exponents. Les seves produccions, una fiblada d’emoció. Amb els animals com a companys de joc. Là arribarà al Teatre de Salt amb un corb. I una hipnòtica estètica de contrast entre els colors blanc i negre; metàfora de la conducta humana. I la música, germana natural de la dansa, pren un protagonisme especial a Requiem pour
L. la peça dedicada a Mozart dels Ballets C de la B d’Alain Platel.
Col·laboracions entre disciplines, llenguatges entrecreuats, sentit i significat... són una de les línies de treball del panorama actual de la dansa. L’altra és la conversa entre estils i pautes de moviment diversos. El cert és que sota l’epígraf de la dansa contemporània hi ha, al seu torn, una classificació llarga de maneres de moure’s, algunes quasi úniques i irrepetibles, que donen com a resultat universos propis. A Temporada Alta mínim tastarem un bon assemblatge i un interessant exemple d’expansió del llenguatge.
Conversa entre estils
El primer cas és una creació conjunta entre Lali Ayguadé i Guihlem Chatir. Ella ha estat ballarina a les companyies Akram Khan i Hofesh Shechter i duu a terme actualment una intensa tasca de producció pròpia com a coreògrafa. Ell ha treballat amb Wim Vandekeybus. A Here volen protagonitzar l’oportunitat que els brinda la plataforma Pyrenart, d’interacció entre ambdós costats de la frontera. El més important serà descobrir al Canal de Salt com conjuguen dues mirades còsmiques ben allunyades entre si i alhora amb idèntic interès per l’encontre. Una trobada que es completa amb la música de Joana Gomila i la soprano Astrid Stockman. i amb la dramatúrgia i l’escenografia d’Aida Gabriëls. Al seu torn, l’expansió del llenguatge de la dansa vindrà de la mà de Diego Sinniger, especialista de hip-hop i obert a l’encontre dels estils contemporanis: Liov. Peça curta que es veurà al Casino de Girona.
A Temporada Alta 2018, en l’àmbit de la dansa, es podrà transitar pels diferents eixos de canvi que han situat l’especialitat entre les més dinàmiques de les arts escèniques. Pensem-hi: algú que assistís per darrer cop a la seva vida a una representació de ballet de fa 100 anys difícilment reconeixeria en l’actualitat la majoria de les peces que es veuran al Festival. No és només una qüestió formal. És essencialment perquè aquesta disciplina busca coses que la fan més radical que mai. I en diàleg amb tot aquell que vulgui compartir l’espai escènic. Així ho veurem ja en la primera obra de la programació:
Isabella’s room de Jan Lauwers i la Needcompany. Una dona gran, cega, s’està a la seva habitació de la residència, on present i passat són tot una. Una història del segle XX que la dansa ha conjugat amb voluntat d’obertura, amb el text i la música d’acompanyants. La mateixa radicalitat que traspua The Generosity of Dorcas, un solo de Jan Fabre destinat a portar cap a l’èxtasi el ballarí Matteo Seda.