Nous flamencs Temporada Alta aposta per la cançó empeltada de música popular en la seva programació de concerts
No són ni nous ni flamencs, de fet.
O no gaire, o només una mica. O va, potser bastant. O pensant-ho bé, potser molt. A banda de la dificultat d’etiquetar-los, de limitar-los en un continent estanc, bona part dels artistes que coincideixen en la programació musical de l’edició d’aquest any del Festival Temporada Alta tenen alguna cosa que els vincula amb aquell nuevo flamenco que, a mitjans dels anys setanta, quan la dictadura agonitzava a Espanya, va remoure el gènere a cop de fusió, mesclant jondo amb blues i ritmes afrocubans. Alguna cosa que els connecta amb aquell esperit que trencava amb la tradició alhora que la venerava i en partia.
Rosario Flores ho porta a la sang. Filla de Lola Flores, la faraona del flamenc, i d’Antonio González, el Pescaílla, el pare –una paternitat compartida amb Peret– de la rumba catalana, Rosario encarna amb cada una de les fibres del seu cos la tensió del flamenc que es renova, bastard, barrejat amb pop, funk i ritmes llatins, i arriba a l’Auditori de Girona el 31 d’octubre amb el repertori amb què l’estiu del 2017 va celebrar, al Teatro Real de Madrid, i acompanyada d’amics com José Mercé, Niña Pastori i Ana Torroja, 25 anys de carrera.
Però si hi ha una artista capaç de lliscar entre el flamenc, el jazz i la cançó popular i de fer-nos oblidar les distincions entre un gènere i un altre, és Sílvia Pérez Cruz, la millor cantant de la seva generació, que després de remoure’ns aquest any amb l’estrena d’un espectacle amb la bailaora Rocío Molina, ara es deixa acaronar pel piano inquiet de Marco Mezquida. Un diàleg que tot just arrenca i que els porta per terrenys flamencs, sí, però també jazzístics i de folklore.
Cançó popular del segle XXI
En la seva estela estan Maria Arnal i Marcel Bagés, duo de veu i guitarra que han sabut entendre el concepte de cançó popular i revitalitzar-lo per al segle
XXI. Una música popular que són tant composicions noves, hits pop instantanis com “Tu que vienes a rondarme”, com cadàvers exquisits que mesclen melodies i lletres noves o preexistents, com s’havia fet tota la vida però havíem oblidat amb la nostra memòria cultural de peix. I ho han fet tan bé al seu celebrat debut en llarg,
45 cerebros y 1 corazón (2017), que és ara que en tanquen la gira en mitja dotzena de parades, una d’elles el Teatre Municipal de Girona, l’11 de novembre, després de passejar-lo per tota la península i visitar Rússia, Kazakhstan, Regne Unit, Bulgària i el Marroc.
Per més que s’ofenguin els defensors d’un jondo pur i immòbil, el flamenc és iconoclasta, per això són tan essencialment flamencs Albert Pla i Niño de Elche. El cantautor de Sabadell, una de les figures amb més personalitat de la nostra escena (hi ha algú que en tingui més?) aconsegueix la quadratura del cercle amb un discurs provocador i arriscat que, malgrat això, és capaç d’arribar a un públic massiu –repic de tambors: més difícil, encara! A l’Auditori de Girona Pla es presenta amb Miedo, un recital teatralitzat en què, en una escenografia audiovisual immersiva
(a càrrec de cube bz. i amb vídeos de Nueveojos), la por –el pànic, l’angoixa, la paranoia, els malsons– és el fil conductor d’unes cançons per a les quals ha tingut l’ajuda de Refree.
Pel que fa al ‘cantaor’ d’Elx, nen prodigi del ‘jondo’ que va sortir-se ‘por peteneras’ de l’ortodòxia –per esglai d’alguns–, presenta a El Canal l’ambiciós disc doble Antología del
cante flamenco heterodoxo (2018), un disc amb vocació enciclopèdica (incompleta) en què defensa que el flamenc, per ser-ho, ha de ser heterodox. Un treball en què els
palos i l’experimentació conviuen en una selecció de temes que volen explicar cap on es mou el flamenc, i que reuneix de Juan de Mairena a Lola Flores, passant per Pepe Marchena, de San Juan de la Cruz a Tim Buckley, passant per Guy Debord i Nati Mistral. Flamencs, tots ells, a la seva manera. O no gaire, o només una mica. O va, potser bastant. O pensant-ho bé, potser molt.