Sempre entre la realitat i la ficció
Fa dotze anys, el cineasta gironí Isaki Lacuesta volia fer una pel·lícula relacionada amb Camarón de la Isla, però, un cop a San Fernando, va poder ferne una de meravellosa amb dues realitats paral·leles que no arriben a creuar-se mentre van decantant-se incertament cap a la ficció: una és la d’un adolescent que, barallant-se constantment amb el seu germà, és incapaç de cantar després de la mort violenta del seu pare, al qual vol venjar; en l’altra, una japonesa s’entossudeix a cantar flamenc sense saber-ne. Després de La leyenda del
tiempo, títol “camaronià”, Lacuesta havia seguit les passes d’Isra, el nen que no podia cantar, i de Cheito tenint sempre present la idea de fer una nova pel·lícula amb ells. Transcorregut aquest temps, que Isra ha passat en part a la presó per narcotràfic mentre que Cheito ha participat en diverses missions internacionals com a membre de l’exèrcit de Marina, ho ha aconseguit i el resultat és Entre dos aguas, que remet a Paco de Lucía. En un terreny novament incert entre la realitat i la ficció, que potser és una possibilitat de canviar realment les seves vides, els dos germans es retroben filmats per Isaki Lacuesta, que presentarà el film a Temporada Alta després de concursar al Festival de Sant Sebastià.
Document i ficció Aquesta tensió entre el documental i la ficció, que en certa manera transita en tot el cinema, és percep en altres films de cineastes catalans presents en la programació de Temporada Alta. Potser no és el cas de Comandante Arian, en el qual Alba Sotorra (després de Game over, esplèndid documental sobre un nen obsessionat pels jocs de guerra amb un guió d’Isa Campo, guionista habitual dels films de Lacuesta) documenta la lluita de les milicianes sirianes contra l’Estat Islàmic al nord de Síria. Però, havent realitzat anteriorment documentals, el g ir oníPer eS olés presenta co mu nafic ció una pel·lícula basada en les experiències reals viscudes per les se ves actri usa causa de l’anorèxia: Ara, en tot cas, vol contribuir a desestigmatitzar l’anorèxia mentre proposa una ref le xiósobr el’ obs es sióperlaimat ge. Ben interessant és la proposta del vidrerenc David Gutíerrez Camps, que, començant amb imatges hiperrealistes, va acostant-se al fantàstic i simbòlic amb Sotabosc, film rodat a Cassà de la Selva i el seu entorn boscós que té coma protagonista ab sol utMusaC amara, que intenta sobreviure agafant pinyes i recollint bruc mentre espera aconseguir una feina que no arriba: sense fer un discurs explícit sobre la immigració, una manera de
El Festival preestrena
Livre d’Image de Godard i mostra els nous films d’Isaki Lacuesta, Alba Sotorra, David Gutiérrez Camps i Pere Solés
fer poèticament visibles les circumstàncies d’africans que, perseguint el somni d’una vida millor, han ensopegat a Europa amb una realitat que els condemna a la supervivència.
La programació també inclou la preestrena a l’Estat espanyol de dos films que van singularitzar-se dins de la secció oficial de l’últim Festival de Cannes. Un és
Leto (L’estiu), dirigit per Kiril Serebrennikov, que, acusat de malversació de fons al Teatre Gogol, de Sant Petersburg, pateix un arrest domiciliari considerat un càstig per la seva oposició a Putin; és un film que, amb tanta vitalitat com malenconia, evoca l’emergència del rock a la Rússia dels anys vuitanta tenint present un grup, anomenat Kino Band, molt influent en els temps de la perestroika: el rock com una forma de vida i de dissidència política. L’altre és Livre
d’image, amb el qual Jean-Luc Godard continua reflexionant sobre les imatges per pensar el món. Godard construeix el film com un seu nou collage d’imatges, extretes en bona part de pel·lícules, tan pròpies com, sobretot, alienes. A través de l’associació inabastable d’aquestes imatges, que pot pintar i fins cremar, pensa el món fent un lament: la guerra és per tot, la humanitat s’autodestrueix i els estats són criminals. La projecció de
Livre d’image, al qual el jurat presidit per Cate Blanchett va concedir una Palma d’Or especial per reconèixer que no hi ha cap cineasta com Godard, serà un altre moment excepcional del Festival.
La proposta es completa amb tres films que segueixen processos creatius o bé reflecteixen un món creatiu: Pablo d’Aló Abbad ha volgut reflectir, amb Mater, l’emoció que va causar-li l’espectacle El
viento es un violín, de Claudio Tolcachir; Emilio Belmonte filma a Impulso com la bailaora Rocio Molina ha gestat l’espectacle
Caída del cielo al Chaillot Théâtre Nacional de París; i a Restos de cosas, produït pel mateix Temporada Alta i codirigit per Salvador Sunyer Vidal, Xavier Bobés vindica la poètica dels objectes en què es basa el seu llenguatge escènic. Aquesta pel·lícula és projectarà durant la gala del Premi Cine i Escena del Notodofilmfest.