El Cicle Bergman presenta la versió íntegra de Fanny i Alexander

A la seqüència inicial de Fanny i

Alexander (1982), el nen protagonista mou les figuretes de cartró d’un teatret de joguina. Ingmar Bergman, com explica al seu llibre de memòries Llanterna

màgica, en tenia un de semblant i ho va voler fer present en aquest film que va definir com la suma de la seva vida al cinema. Certament, a Fanny i Alexander hi ha un compendi de certes constants bergmanianes: el pes de la religió i de la seva moral repressiva, la imaginació i la creació com alliberament, el desig sexual i les crisis matrimonials, la por a la mort i els morts que revenen com fantasmes, el misteri de la identitat i el rostre com a màscara, la màgia i l’obscur; i, a més, hi ha l’amor incommensurable pel teatre.

Format com a director al teatre, al qual sempre va continuar vinculat, Bergman va muntar obres d’Ibsen, Txèkhov, Shakespeare, Molière, entre d’altres, a més de fer-ho amb el seu venerat Strindberg. La influència teatral es fa visible en el seu cinema i és així que el Festival Temporada Alta havia de donar suport al cicle sobre Bergman que, en motiu del centenari del naixement del director suec, ha programat el Cinema Truffaut en col·laboració amb la Filmoteca. Evidentment, no podia faltar

Fanny i Alexander en un cicle que tancarà el 12 de desembre amb una sessió certament excepcional: s’hi projectarà la versió íntegra (312 minuts memorables) que, dividida en cinc capítols, va ser destinada a l’emissió televisiva i que s’ha exhibit rarament en sales, on va distribuir-se la versió cinematogràfica de 188 minuts de durada.

Primer gran èxit

El cicle, que reuneix nou pel·lícules més de Bergman programades de manera cronològica, començarà el 3 d’octubre amb Un estiu amb Mònica, film del 1953 que va representar el primer gran èxit internacional del cineasta suec. Hi relata amb una gran sensualitat un amor d’estiu (i la tristesa de la seva pèrdua) aportant una escena justament cèlebre en què un personatge (o qui l’interpreta, en aquest cas l’actriu Harriet Andersson, aleshores amant del cineasta) mira a càmera. Era la primera vegada que el cinema interpel·lava tan explícitament els espectadors.

Des d’aleshores, els films de Bergman no fan més que mirar-nos als ulls per convidar-nos a fer-ho dins nostre. Com està passant arreu del món, el centenari del naixement de Bergman és una ocasió per revisar (millor encara en pantalla gran i unes còpies excel·lents) l’obra d’un artista fonamental del segle XX. I de fer-ho a través de pel·lícules d’una bellesa incontestable que reflexionen sobre l’existència sovint a partir de les pròpies experiències del cineasta: la por a la mort i el silenci de déu a El setè segell; la revisió d’una vida en acostar-se la mort a Maduixes salvatges; la crisi creativa i l’amenaça de la bogeria a Com en un mirall; el desgast d’una relació a Secrets d’un matrimoni; la impotència davant la malaltia, l’agonia i la mort a

Crits i murmuris; l’enigma de la identitat a Persona; la incomunicació i la pulsió destructiva a De la vida de les titelles; i la solitud o l’egoisme de l’artista i de la dificultat de les relacions entre pares i fills a Sonata de tardor. Bergman no s’acaba mai.