El lector expone

La costa robada

Quan jo vaig començar a descobrir món tenia 13 anys, una bicicleta vermella i un bon amic. Els meus primers viatges sol els vaig fer a cop de pedal per la Costa Brava, entre Tamariu i Begur. En tres estius, cada tarda el meu amic i jo vam recórrer centenars de quilòmetres entre pins i cigales, i ens vam banyar en totes les cales entre Aigua Xelida i l’Illa Roja. Res interrompia el camí entre elles, i l’accés al mar era lliure des de qualsevol bosc.

Recordo bé cada itinerari, però especialment el que ens portava als penya-segats del cap de Begur, just en l’extrem en què Catalunya gira cap al golf de Pals, amb les illes Medes fent de frontissa. Els nuclis habitats que des d’allà entrellucàvem (Aiguablava, Calella i Palamós, d’una banda, Sa Riera, Pals i l’Estartit, per l’altra) es reconeixien bé, però aïllats entre bosc, roques i les antenes de Radio Liberty. En aquelles tardes vam comprovar que a Sa Riera es pescava diferent que a Sa Tuna i que de l’una a l’altra cala es podia arribar costejant i suant amb bicicleta, però amb un cert risc, perquè si punxàvem no teníem més assistència que la que ens poguessin oferir a l’hotel Cap sa Sal.

Avui les motoserres talen arbres a dojo a Aigua Xelida, Aiguafreda, Sa Riera i Pals per unir tots aquests nuclis mitjançant projectes urbanístics insostenibles, que han aprovat gestors públics que o són ignorants o, el que és pitjor, són submisos de promotors massa llestos. Només seu és el mèrit de convertir paisatges que també eren meus en un record que morirà amb mi i d’haver destruït en poc més d’una dècada un territori que feia mil·lennis que estava inalterat. Em pregunto si és just haver de resignar-nos només a explicar als nostres fills el que no fa tant nosaltres encara vam poder veure i ells ja no veuran. PABLO FEU FONTAIÑA

Sant Cugat del Vallès