Profe, sóc de Salt

Sóc professora de català d’un institut de Salt on la majoria de l’alumnat són catalans fills d’immigrants. En un tutoria, una alumna negra em va fer una reflexió que em va arribar al cor: “Malgrat dirigir-m’hi jo en català, una vegada i una altra he vist com persones catalanoparlants se’m dirigeixen sempre en castellà... I se’ls veu clarament que són catalanoparlants... Jo sóc negra, però soc catalana, he nascut a Salt! Però soc estrangera als ulls dels altres, soc una catalana invisible”.

Una altra alumna m’explica que en fer-se gran es va començar a adonar que se la tractava de manera diferent que a les seves amigues blanques. Quan li pregunten d’on és, ella els diu que és de Salt, i aleshores li pregunten: “I els teus pares d’on són?”. Llavors és quan ha de dir que són de Mali, però que ella no hi ha anat mai, a Mali. Explica que se sent catalana... però catalana de segona quan li passen aquestes coses.

Jo només vaig saber dir-los que néixer als Països Catalans tampoc no és una afirmació gaire científica: això deixaria fora Jaume I (Montpeller) o Àngel Guimerà (Canàries) i altres cente-

nars de milers que se senten i, per tant són, catalans. Els vaig dir que sentir-se català depèn d’un mateix. I que el futur del català depèn de tots. Quan una persona fa seva la llengua catalana, deixa de ser forastera a Catalunya. Veure com assentien em va fer sentir bé. ÀNGELS ALSINA I BOSCH Bescanó