SUBJECTE DE RESPONSABILITAT

Si el paradigma de la modernitat és la subjectivitat que vol disposar dels seus mitjans de manera autònoma, i la seva expressió social seria la societat burgesa, el de la postmodernitat (a falta de millor nom) seria el de la intersubjectivitat en procés de reconeixement recíproc, i la seva expressió social seria la societat digitalitzada i el multilateralisme de les estructures de poder. En aquest nou context epocal, la competència comunicativa i la substitució dels models discursius monològics pels dialògics passen a jugar un paper essencial. En el vell paradigma la transformació política semblava dependre d’un acte (o un suma d’actes) de voluntat subjectiva («alienada» o no) relacionada amb la presa de consciència «de classe» social, emetent una afirmació o una negació envers les formes de dominació establertes, la qual cosa hauria de donar pas a una experiència revolucionària definitiva, constituient d’una nova realitat social per fi alliberada. En termes conceptuals, les velles formes de pensament teocèntriques (societat estamental) havien donat pas a noves formes antropocèntriques sense per això posar en qüestió la idea d’un «sentit» de la història (i la conseqüent idea de progrés), sols que ara el «protagonista» de la història «real» no era altre que l’home posat en mans de l’home mateix, decidit per fi (en disposició del coneixement científic i els mitjans necessaris per a ferho) a emancipar-se de la submissió i la dominació tant natural com social derivades dels prejudicis, la por i la ignorància del seu propi ésser. El canvi de paradigma -que vivim en els nostres diescoincideix, poc més o menys, amb l’entrada del nou mil·lenni i l’adveniment de les noves tecnologies anomenades de la informació i comunicació, amb l’emergència de les noves formes de dominació -de l’home per part de l’home, com afirmava Marx- substitutives de les pròpies de la societat burgesa sorgida de la primera revolució industrial (s. XVIII). Els canvis epocals suposen una transformació global de les formes de conceptualització de la configuració social, dels valors i prioritats de la vida humana, de la pròpia idea d’història i de món. Que això ja s’ha donat es veu en la insuficiència de les pautes de pensament i de llenguatge habituals, començant pel propi concepte de «responsabilitat». Els reptes del món contemporani (el canvi climàtic, els moviments migratoris, la regulació de la tecnologia, el desenvolupament de la justícia social, el somni de la pau...) són insolubles si es plantegen en termes d’un subjecte de responsabilitat individual, o de formes de presa de consciència «només» subjectiva (inclòs el concepte de «felicitat humana» tan preuat -i malentès!- per part de l’«home gris» -com el qualificava Nietzsche, i més tard Heidegger- propi de la «societat burgesa»). El veritable «subjecte de responsabilitat moral» del tercer mil·leni no és l’individu en tant que individu, sinó una nova idea d’«intersubjectivitat» que pressuposa la presa de consciència individual però la porta més enllà de l’àmbit de la suma de subjectivitats -i de representacions del món juxtaposades-, per a constituir-se en una realitat objectiva i dinàmica -tant si és autònoma com heterònomaresultant dels processos -més virtuals que físics, simètrics o no- propis de l’«acció comunicativa» (centrals en els contextos de les TIC, i el mateix podem dir si ens orientem per l’horitzó de la IA). Aquests nous contextos no seràn per força més autònoms, ni més lliures de la manipulació i dominació dels homes per part dels homes, però representen un «progrés» en el sentit que la realitat resultant per força o serà més ètica o no serà; o avançarem vers una idea de la responsabilitat social compartida, o no hi haurà futur per a l’home. La idea moderna del sistema productiu es basava en el paradigma de dominació tècnica de la natura per part de l’home: la ciència era la mediació entre el subjecte -home- i l’objecte -món natural-. Tota objectivitat es presentava davant la subjectivitat moderna com a «cosa» posada a la mà de l’home, en tant que objecte de coneixement i d’ús. Però el paradigma actual no es presenta en aquests termes, sinó que la centralitat de la natura -que havia estat oposada a l’home i, per tant, cosificada, instrumentalitzada- ha estat substituïda per la del llenguatge, en tant que àmbit de relació no de l’home amb la natura, sinó de l’home amb l’home. Els «béns» tendeixen a ser substituits pels «serveis», i la productivitat es tranforma en comunicabilitat. Si el nou subjecte no ho és en tant que productor de «coses», sinó en tant que membre d’una comunitat de parla -resultant de l’exercici de l’acció comunicativa-, aquest subjecte hauria de ser capaç de generar un àmbit d’intersubjectivitat ètica per mitjà de l’autenticitat de l’acció comunicativa, el propòsit («telos») de la qual hauria de ser la recerca de l’enteniment (que fa possible l’«acció transformadora»). Caldrà, però, no confondre desenvolupament tecnològic (TICS) amb desenvolupament humà de la competència comunicativa.

El canvi de paradigma -que vivim en els nostres diescoincideix, poc més o menys, amb l’entrada del nou mil·lenni i l’adveniment de les noves tecnologies anomenades de la informació i comunicació»