CRÒNIQUES D’AHIR
fou destinat de professor a Osca (un any) i tres a Girona, on feu el traspàs el 20 de setembre de 1925.
Roca Flaquer havia cursat una especialitat en oftalmologia a Montpeller, segons el testimoni oral que conserven els familiars. Malgrat que fou un camp al qual no pogué dedicar-se exclusivament, hi ha casos que ho confirmen. El 1861, el maonès Manuel Pedreira feu públiques les gràcies en recuperar la vista després de quatre anys de fosca. «Doy las más expresivas gracias al señor Roca, y deseo hacerlo público para que, ya que no puedo demostrar cual quisiera mi gratitud, conste al menos mi justo y eterno reconocimiento» [«Diario de Menorca», 18-1861, 2043].
Allò ben cert és que la seva tasca mèdica, com es comprèn de seguida per la situació històrica de la medicina menorquina d'aleshores, s'orientà a fer de metge general. S'hi bolcà en dos camps. D'una banda, la medicina al servei del món militar. I d'altra, la sanitat exterior.
En els primers anys d'exercici fou metge del primer batalló del Regiment d'Isabel II de guarnició a Maó per devers les dècades centrals del XIX; i després, del Regiment d'Infanteria de Granada.
Una temporada actuà a l'hospital provincial de Lleida. Però aviat tornà a Menorca. Una reial ordre de 30 de juliol de 1861 li atorgà el càrrec de metge interí de l'Hospital Militar de Maó. L'ocupà fins al 28 de març de 1864. Després fou metge consultor del Llatzeret per a la patent bruta, per ordre governamental del 19 d'octubre de 1868. Hi va romandre fins al març de 1869. I també fou director mèdic de la Direcció de Sanitat Marítima de Maó el 1884.
En sanitat exterior és potser on el doctor Roca Flaquer va excel·lir amb actituds valentes i arriscades. El 1868, estant al capdavant de la patent bruta del Llatzeret, va consentir d'incomunicar-se voluntàriament «para la asistencia de varios individuos atacados de fiebre amarilla, procedentes de Puerto Rico, acto verdaderamente heroico que le granjeó los plácemes de todo el mundo». Així ho recordava la crònica necrològica del diari «El Bien Público» del 12 de desembre de 1900, quan Menorca acomiadava el benemèrit facultatiu.
Ara bé, l'actuació clínica més
memorable, aquella que li ha valgut un cert grau de record de la posteritat, fou la intervenció en l'epidèmia de còlera asiàtic que atacà l'Illa la tardor de 1865. L'epidèmia, en realitat, tingué atemorida tota l'Espanya oriental, des de Catalunya al País Valencià i les Illes Balears, i també l'àrea francesa de Marsella. Fou un dels darrers grans casos d'epidèmia colèrica del segle XIX a ca nostra.
Entre nosaltres, el mapa afectat amb una intensitat específica —i de caràcter greu— foren els termes de Ciutadella i des Mercadal. Llavors, atenent una crida de les autoritats municipals de Maó que volien respondre al prec d'auxili dels mercadalencs, el doctor Roca Flaquer va consentir de traslladar-se a la vila per combatre el mal. Ho feu motu proprio just en uns moments en què la malaltia atenyia un pic àlgid.
De fet, el nucli des Mercadal sofrí una diàspora, o, si voleu, una pura estampida de població. La gent hi fugia esparverada, perseguida per la por i l'horror que el còlera havia despertat. El metge titular del poble, Vicente Pérez, al·legà malaltia, no exactament afectat pel còlera, però sí per una indisposició que l'impossibilitava de continuar els deures. A més, esgrimí a la corporació que ell mateix se sentia anímicament capficat, perquè el mal contagiós s'havia encomanat a familiars pròxims i li havia deixat un regueró de desgràcia personal.
Així el panorama, el municipi no deixava de rebre cartes planyívoles «suscritas por persones respetables que, pintándole un tristísimo cuadro de angustias, le reclamaban los auxilios de la ciencia de Esculapio» [«Diario de Menorca», 16-5-1866]. La resposta ferma la hi oferí Roca Flaquer, «demostrando poseer con ello las dotes que Dios intuitivamente injerta en los verdaderos discípulos de Hipócrates». Potser que, a la vegada, hagués estat també la resposta a la seva consciència de cavaller Rosa Creu de la maçoneria maonesa de la qual n'havia format part.
Al seu torn, «El Bien Público» glossà així el seu capteniment: «Exponiendo su propia vida en holocausto de la de los habitantes de Mercadal, voló a aquel lugar de virus y microbios, y cual energúmeno que se hace superior a todos los demás, empezó a ejercer su noble profesión, consiguiendo cortar de raíz aquella terrible enfermedad». La resposta institucional de seguida vingué donada per l'Ajuntament de Maó el 1866, en regalar-li una escrivania de plata adquirida a un argenter de Barcelona.
Quan morí, la premsa de la ciutat natal demanà per a ell alguna forma de reconeixement que perpetués els comportaments abrivats i deontològics, de rigorosa fidelitat al jurament hipocràtic, del metge. a nuestro entender, y por vía de gratitud, declararlo Hijo Predilecto [...], y lo mismo el de Mahón», digué la premsa. Probablement fou aleshores que, es Mercadal, va considerar el guardó, perquè, en el saló de plens, s'hi exposa un retrat del metge, sota la proclamació de Fill Adoptiu segons l'acord plenari de l'11 de novembre de 1900.
Roca Flaquer havia mort a Maó uns mesos abans, el 10 de febrer. Els funerals per la seva ànima foren solemníssims. I l'enterrament, una veritable prova d'estima i admiració. Les cintes del fèretre foren portades pel cònsol de Rússia, Joan F. Taltavull Galens, en representació del cos consular de l'Illa; el batle Guillem Pons Alzina, en nom de la corporació municipal; els metges
EPIDÈMIA DE CÒLERA L’actuació clínica més memorable fou la intervenció en l’epidèmia de còlera asiàtic de 1865
METGE VALERÓS Mai cap malaltia no havia inspirat a Roca Flaquer la por més tènue, tampoc les temudes epidèmies ho feren
Mateu Seguí Fedelich i Llorenç Pons Marquès, en nom dels col·legues locals; i per un seguit impressionant de representacions de la Creu Roja, l'institut de segon ensenyament, el delegat del Govern i d'altres.
També Roca Flaquer va combinar la funció mèdica amb la consular. Durant vuit anys fou vicecònsol de Suècia-Noruega, en substitució de son pare, Antoni Roca Vinent, que ho havia estat des de 1810. A més, ostentà el viceconsolat de Portugal, per designació del 23 de maig de 1875. El va substituir el seu fill Roca Várez el 15 de febrer de 1900, fins a 1919, en què, arran d'un article publicat en el periòdic afecte a Eduardo Dato «Heraldo de Menorca» (1916-1918), del qual era director i que ell mateix havia fundat i mantingut, hagué d'abandonar-lo per sempre. De fet, el viceconsolat fou tancat i extingit i mai més no reeixí a l'Illa. Aquesta representació portuguesa, ja abans de Roca i Flaquer, l'havien ostentada l'avi i el besavi.
La mort li escapçà la vida a primera hora de la tarda. Era un dissabte d'hivern. L'edició d'«El Bien Público» del mateix dia encara arribà a temps a dedicar-li una recordança. Açò escriví en una urgència periodística del moment: «Dotado de virtudes cívicas de todos conocidas y decidido amante de las letras, supo conquistarse desde su juventud excelente reputación de médico inteligente, padre ejemplar y honorable ciudadano, y lega a esta su patria natal un renombre envidiable y lleno de gratísimos recuerdos».
Mai cap malaltia no havia inspirat a Roca Flaquer la por més tènue. Tampoc les temudes epidèmies, tan mortíferes en aquells temps, ho feren en absolut. D'aquesta sort, traspassà, dignament, en brama de metge valerós.